ARBRES VIGILANTS

  

ARBRES VIGILANTS

*

10-1-17

*

El meu preferit, el teix. És un arbre sever, el més fosc entre els verds, vigilant dels morts, d’arrels poderoses que purifiquen les aigües dels antics camins de pelegrinatge. Gairebé immortal, li agraden els llocs ombrosos, on conversa amb els altres perquè és sociable. Entre ells s’expliquen històries que ja ens agradaria saber. Se n’extreu el taxol, eficaç contra el càncer. De les seves cireretes, única part no verinosa, se’n fa bona confitura i els ocells les esperen. Diuen que significa tristesa, però jo no m’ho crec.

Magnolier esplèndid que ofereix refugi a diversitat d’ocells. La seva flor perfumada i carnosa significa innocència, però jo la trobo carnosa i sensual. A Orient, dels pètals se’n fan bunyols deliciosos. És exclusivista: la seva majestat impedeix que creixin altres espècies sota seu. És gelós del seu territori. Recordo la capella d’una gran masia, a l’estiu, on sempre hi tenien magnòlies: poder de les olors.

El xiprer de la catedral vol arribar més amunt de torres i campanars. Robust, és refugi d’ocells i gronxa la seva alta capçada com si cantés una non-non. Verd més clar que el teix, viuen costat per costat vora del pou de gel medieval, allà on es dipositava la neu baixada de muntanya en carros entre palla per delitar els monsenyors que prenien gelats de fruita. Una sentida cançó d’Apel·les Mestres, el gran oblidat, recorda el xiprer que vigila l’últim son de l’estimada. Guarniment de jardins i cementiris, també sap parar el vent quan es fa necessari. El seu nom ve del grec i vol dir melancolia.

El taronger, que un dia va deixar caure la taronja inspiradora del meu llibre de poemes “La taronja a terra” (Òmicron). Ens asseiem al pedrís contemplant com la merla i la tórtora es disputen el territori amb les ales a punt d’atacar. S’entén: la merla té el niu a l’arbre i la tórtora es passeja per sota: cal vigilar. La tarongina és la blancor de les núvies. Fruita solar, portada per diversos guerrers de regions antigues.

Estimo els arbres. Una vegada vaig escriure un llibret per a infants, “Sóc un arbre”, en castellà “El árbol de mi patio” (Edebé). El llibre potser ja no hi és, però els arbres sempre m’acompanyaran.

Arbres del claustre de la catedral de Tarragona.

                                      

                                                                           ***