¿RIUS O PLORES?
*
17/18-1-16
*
¿Què ens porta
avui el cel? ¿Llàgrimes o somriures?
El primer cop
d’ull és de somriure admirat i contingut: '¡mira!'
“Al cel
bassetes, aigua per les barraquetes”, diuen. I aquí tot un plegat de variacions
segons els llocs; potser tantes variacions com bassetes hi ha al cel d’avui, tarda
de sant Antoni.
Hem vist
diversos cels amb bassetes, a vegades tots coberts d’aquests altocumulus sempre
sorprenents. Però com els d’ara, disposats en ventall cap a ponent, que la
natura esplèndida ha dotat d’un delicat toc d’or, potser cap. És clar que quan
són tots vermells no tenen parió, però llavors és un cel massa apassionat,
potser.
Penso que
aquestes delicades bassetes flonges han
eixugat més d’una llàgrima, o l’han deturat si ja brollava.
Ells ulls s’hi
han encantat, s’hi han deixat anar, no hi han gosat jugar per no desfer la
formació perfecta. I, contemplant contemplant, s’han trobat lliscant en un vespre que ja era blau fosc: les
ovelletes amb els seus flocs de llana ja pasturaven més lluny. Se les ha emportat
sant Antoni, amb el bàcul, el porquet i un gosset que li ha deixat sant Roc
perquè avui l’abat feia el sant.
*
fotografies V.
Roca
20 comentaris:
Quina meravella...
Abraçades, estimada Olga.
Aigua de perles, Olga.
Un petó.
Doncs, sí,ben bé com dius, deixar-hi anar els ulls... i gaudir-ne tant com puguem.
Sovint aquests espectacles de la natura ens fan badar i ens fan somriure.
A mi també m'agrada deixar anar els ulls, encara que -me n'adone- de vegades no trobe temps, em falta temps per a moltes coses, fins i tot per badar.
Ahir també em vaig topar de sobte amb aquest cel, a Vilafranca, quan vaig pujar al terrat a buscar la roba. I també vaig perdre la noció del temps tot contemplant-lo...
Somriures? Llàgrimes? Tot alhora, potser. Perquè de l'emoció, a voltes, també se n'escapa alguna llàgrima tot i el somriure.
Una abraçada, poeta!
bonic de debò, el cel i les paraules que li dediques
tot sigui dir per deturar llàgrimes i riure
per molts anys, tan bellament com avui
.
"Ells ulls s’hi han encantat, s’hi han deixat anar"... per la teva prosa, Olga.
A Sants també va arribar aquest cel tan espectacular. La nuvolada anava des de Montjuïc a Collserola.
Riure o plorar? Tant de bo que puguem fer totes dues coses. Riure d'alegria i plorar d'emoció.
Jo tinc molta fe a Dionís o a Sant Antoni, aquell sant que feia festes a les nostres ciutats i que no arreglava res amb trellat, sinó amb rauxa.
Una abraçada des del barri de Russafa de la ciutat de València.
Vicent
La vida ens porta llàgrimes o somriures, segons els vents que bufen, com als núvols la seua forma.
Salut i poesia, Olga!
Quina pena, jo al natural no l'he vist aquest cel...Quant han fet el temps, n'he quedat enamorada...Nosaltres dèiem, "quan al cel hi ha bassetes, a la terra hi ha pastetes"...Però aquestes eren molt curioses, jo no n'havia vist mai d'iguals. Aquest any la meteorologia és ben original i ja aniria bé que caiguessin unes quantes llàgrimes, encara que siguin d'emoció...
Aquest any a Madrid, no ha estat la festa de Sant Antoni...Ha estat la festa dels animals; voleu dir que no en fem un gra massa???
Petonets Olga.
DE petit m'agradava estirar-me a terra i contemplar els nuvols. Mi passava hores. Ara, des de casa, al llevar-me les veix sobre el mar. Jo des de la falda del Tbidabo i tú des de el balcó del Mediterrani. No hi han dos dies que siguin iguals. Una abraçada.
Gràcies, Olga, un gest en el teu text m'ha tornat a salvar, i és que ens salvem dia a dia uns a altres, no és només un acte de "supermans".
Gràcies.
Vicent Adsuara i Rollan
Els espectacles que ens ofereix el cel sempre són diferents i ens sorprenen, sovint recordo que vaig llegir com Rusiñol i els seus amics aplaudien les bones postes de sol i és que de vegades hi ha motius per aplaudir aquest espectacles celestials tan diversos, els núvols sempre seran un misteri per més que ens expliquin que és un misteri explicable.
Malgrat que els núvols no van portar aigua, poder veure'ls va ser un bon espectacle.
Les llàgrimes també s'evaporen. I la bellesa d'una posta de sol hi ajuda.
Preciosas nubes son como algodónes de azúcar . Como podría contactar con usted ? Soy poeta de Tarragona .
Acabo de escribir un libro . Natalia
Aigua per les cunetes, diuen al meu lloc, Olga.
Trobo a faltar una foto aquí, però. Una altra casa molt bonica damunt del Balcó: el teu recer, el teu castell.
Quina sort viure abocada a aquest balcó tan ple d'art involuntari que la teva mirada privilegiada transforma en veritable art!
Olga, el teu post em recorda el teu llibre "El Maestro de Nubes"! Preciosa Bretanya, llibre preciós.
I la foto em recorda una àvia que deia "Quand les nuages font le pain, la pluie est pour demain" (Quan el núvols amassen el pà, la pluja és per demà"
Una abraçada de les Ex-libris de Sabadell, estimada Olga,
Jacqueline
Núvols... com els sentiments que passen pels rostres.
Quina meravella de post. Conhorta. Ploro, tampoc jo sé si és de goig o de dolor en saber que tot és efímer.
Una abraçada llarga i tendra, Padrina.
Publica un comentari a l'entrada