8-1-16
*
Tants anys de tocar el piano, mai ningú de casa m’ha demanat per
tocar-lo. Ni una peça. Cosa que m’ha decebut profundament. Sola, jo, de cara al
corredor buit, i sota els retrats dels avis, toco segons els meus estats
d’ànim, i no són poques les vegades que acabo plorant. “Je te veux”, “Les fulles
mortes”, “Under the rainbow”... Barbara, Brel...
En somnis em veig tocant amb lleugeresa. ¿I al cel? ¿Tocaré al cel? ¿Em
deixaran els àngels tocar al seu costat? ¿Què s’ha fet de tots els compositors
i pianistes morts?
***
Collage de la sèrie 'Autobiografia'
17 comentaris:
Segur que si ens convoques t'ho demanarem tots. Desitjo, però, que no sigui al cel.
estic escoltant 'Je te veux', diferents versions
és fins i tot bo que els fills no segueixin la línia dels pares, que tinguin un segell propi
si no hi ha música al cel... no, no ho vull pensar; és quasi tan greu com acceptar que no s'ensenyi música a les escoles: el cel és ple de notes de totes les músiques que es toquen arreu
;)
Quanta companyia fan les notes d'un piano a una casa, sobretot si els dits que acaricien les tecles són savis i sensibles.
Posats a demanar la "cançó sol·licitada" de les que cites jo triaria "Les fulles mortes".
La Marina Rosell la va cantar en català:
"Però la vida allunya
els que s'estimen,
ben dolçament,
sens fer soroll.
I el mar esborra de la platja
el pas dels amants desunits".
Bona sort i bona salut en aquest 2016, Olga. Amb música.
Quines coses passen a les famílies... Em sembla que això que dius passa molt. A les famílies es valora poc el que fan uns i altres. Jo tinc un cunyat que toca molt bé el piano. Algun Nadal li hem demanat de tocar nadales i cantem. Però no sempre... A vegades passen anys i ningú no se'n recorda. Ell, si li demanem, s'hi posa de seguida, content.
Al proper dinar o sopar de família, ho has de fer tu d'iniciativa pròpia... Es quedaran parats i contents, segur. Com un regal. A mi m'encantaria.
Els compositors i pianistes morts deuen tocar i composar allà dalt, i així envien notes a l'univers que segur que inspiren als músics vius...
Una abraçada, Olga!
Em sembla que els teus atents blocaires voldríem compartir una sessió de piano amb tu com intèrpret. Sisplau, senyala la data i l'hora que més et convingui i convida'ns. Nosaltres ens farem càrrec del cafè i les pastes.
el meu somni saber tocar el piano.....
curiós que no t'hagin demanat mai que toquessis , jo seguiria el consell de la Carme....espero que segueixes tocant el piano des del planeta terra .....
Passa molt sovint, ningú no sabrà mai el que jo he fet i "intente", si més no, fer per tot, per tots, per tu i pel món. És un bon senyal, aquesta solitud, vol dir que estem en el bon camí, Olga.
Vicent
Jo també penso que els de casa (sobretot els fills) són qui menys valoren les nostres habilitats artístiques, si és que en tenim alguna. Fa anys m'havien publicat coses i mai es van dignar ni a llegir-ho ni a dir-ne una paraula amable. I és clar, dol. Fot i dol.
Què se n'ha fet de tots els compositors morts, preguntes? Doncs que continuen presents entre nosaltres, perquè hi ha qui continua donant-los vida cada vegada que algú interpreta la música que van compondre. La matèria té data de caducitat, però l'essència perdurarà per sempre. El mateix que passarà amb els teus llibres, Olga.
Una abraçada!
Estimada amiga, la família a vegades no ens coneix.
Per consolar-te, i per consolar-me, t'explicaré el que m'ha passat a mi.
Vaig dissenyar un ex-libris per a la meva neboda i el seu marit, un altre per al meu nebot i la seva companya, i un altre pel meu germà i la meva cunyada. Els van portar els Reis, tot i que vaig ser jo qui els va emmarcar i embolicar amb un paper bonic.
Doncs saps què ha passat? Ni una trucada, ni un mail, ni un missatge d'agraïment...
És decebedor, sí, tan desagraïment. I una mostra majúscula de mala educació.
Un collage preciós Olga...Penso que l'important , és que tu gaudeixis tocant el piano, si els altres no t'ho demanen, ells s'ho perden...
Segur que al cel deu haver-hi una orquestra fantàstica formada per tots els músics que ens han deixat i els àngels deuen fer els cors i segur que tothom i té cabuda, però de moment ens agradaria escoltar-te durant molt de temps i amb molta emoció...
Petonets Olga.
No existim massa pels de casa però t'imagino, Olga, tocant el teu piano que escolten milions d'invisibles amants de la música.
El que diu la Carme és una bona idea. També deu ser veritat que els músics morts nodreixen la inspiració dels vius. Jo he fet moltes vegades pensaments similars.
I sobretot pensa: Je te veux.
Jo també he passat molts bons moments sol al piano o a l'orgue. Els de casa penso que varen quedar farts d'escales i exercicis...¡Ah! Tot el cel serà música.
Una abraçada
Tampoc ningú de casa llegeix els meus blogs. Sol passar que els de més a prop passen de tot.
Quina enveja, jo no serveixo gens per a la música.
Benvolguda Olga, pensa que els de casa t'han escoltat tantes vegades que ho veuen com una cosa natural, una part de tu, com pentinar-te o llegir un llibre. No els ho tingues en compte. I sí, el cel estarà ple de música, però et volem ací. Salut i poesia!
Els de casa ha ho tenen, això, miro de no caure en el mateix parany amb els fills i parents propers però ves a saber. Recordo que un programa sobre Pere Calders que van emetre fa anys per la tele, quan per la tele feien programes seriosos, que una de les filles va admetre que havia considerat el seu pare un autor de segona fila i no el devia haver llegit fins que no va veure al teatre 'Antaviana' i aleshores el va trucar i li va dir, 'pare, però si ets un geni', una cosa semblant sobre el seu pare em va dir una vegada la filla del dibuixant Freixas.
M'agradaria saber tocar bé un instrument, malauradament l'educació va bandejar la música i l'educació musical durant anys i encara és una mica com un afegitó, el mateix que coses com el dibuix o la pintura.
Ningú no és profeta a la seva terra però, encara pitjor, ni tan sols a la seva família, això que explica la Teresa també ho he viscut d'alguna manera, ara ja ni ho tinc en compte o miro de no fer-ho.
Nosaltres, les Ex-libris de Sabadell no oblidarem mai un Fòrum de lectura que es va acabar a casa teva escoltant-te tocar el piano.
Tens el nostre afecte i admiració per sempre, estimada Olga!
Jacqueline
A mi no em deixen tocar el piano, si no és per fer escales... :-) Millor sentir-te a tu, que em faries arribar a l'àtic, i més amunt encara !!
:-)
Publica un comentari a l'entrada