23-11-15
*
TU, DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA
“És un déu qui m’ha donat aquests lleures.”
VIRGILI -
Bucòlica I
...
Setembre avança amb tu,
amorós de boira,
s’anuncia amb un deix
melancòlic
i fa el primer somriure sobre
els camps,
com qui amida la casa tancada
on, arribat l’estiu, va ser
feliç.
Poeta enamorat d’imatges
oblidades
et diria que és bell,
setembre, coronat d’arboç,
com un amant impacient de tu.
Canten abellerols i l’aire és
dolç
quan les baies maduren
i la molsa prepara l’estada
dels visitants nocturns.
Quieta, la tarda aviva el meu
desig
per l’amor que s’acosta:
tu, des de mar, pujaràs com
la boira
per adormir-te amb mi.
Setembre, el dels retorns
a les velles i noves
estances,
on el pas dels meus ulls
sobre els llibres
i la conversa entre els teus
llavis
es detura un moment a les
flames
i reviu els colors del
desfici.
No el temps, sinó la pausa,
voldria,
que ens fa eterns.
***
Olga Xirinacs “Llavis que
dansen”. Premi Carles Riba 1987.
*
Avui també pujava la boira.
Sola.
*
18 comentaris:
Diuen que la solitud és el lloc que cal omplir d'amics.
(ho diu en Joan Sala, en el seu darrer llibre de poemes)
Puja la boira, i ens arriba en la contemplació, tan necessària per l'escriptura.
Un poema preciós Olga, avui, em limito a llegir-lo i copsar-ne el sentiment...Ai, aquesta boira misteriosa!
Petonets, Olga.
Preciós poema, el de la nostàlgia, on el deturar del temps ens fa forts, però no forts com exèrcits sino com poetes, que maten reviscolant, amb l'amor.
Molt bo, perfecte!
Vicent
Quan la boira ens envolta, la solitud es fa present, però ens és més fàcil entrar dins del nostre cor. Una abraçada.
Gràcies Olga per aquest poema que em recorda quan vaig descobrir "Botons de tiges grises"… "Clau de Blau"… "Llavis que dansen" i la persona que hi havia al darrere dels versos.
Avui les Ex-Libris estem amb tu.
T'estimem.
Ànims, Olga!
Jacqueline
La boira, com un llençol que abriga els amors, quan escampa descobreix misteris que ens fa eterns.
Un poema extraordinari, tot aquest llibre és un monument.
Pausa i silenci. I l'alè que se'ns escapa entre els llavis li fa companyia.
La pausa és com l'instant, per això l'eternitat és en la pausa i no en el temps. Molt bell el poema, Olga.
Sense paraules, Olga. T'hi trobes...
Una abraçada!
Rere la boira o dins la boira sempre hi ha pauses eternes per viure.
Salut i poesia, Olga!
és un poema preciós, Olga
.
L'important de vegades no es mostra a primera vista, sinó que resta ocult, potser en la boira.
Sense paraules.
I poder descriure-ho tan bé!
Només m'entristeix això de la boira d'avui, sola...
Potser és perquè la companyia la tens molt a prop... Una abraçada, sense boira!
Un altra poema preciós i suggeridor. Quantes coses ens portarà la boira?
No pot ser, la boira sempre puja acompanyada; ni que sigui del desig de claredat. Tu ens tens molta. D'algun lloc l'has tret. Pren-te-la com un dels xals que ens posem ara per no deixar que el fred ens penetri.
"No el temps, sinó la pausa, voldria" m'agrada molt aquest poema, però aquest versos em commouen especialment. Me'ls guardo endins.
Publica un comentari a l'entrada