TARDOR PROFUNDA
*
10-10-15
*
Entre ocells,
mestrals i boires, han madurat a les cireretes d’arboç al jardí boscós de
Mont-ral. La casa va quedar en silenci, fosca, i la nostra empremta s’ha anat
diluint. Ho enyoro però sé que l’hivern allà ens seria feréstec.
Ara Vicenç ha baixat les cireretes que
el sol ha fet madurar i que potser el pit-roig i les mallerengues picaven. Bon
profit els facin, petits meus. Espereu-me, per si puc veure-us l’estiu vinent.
I conversar amb el tudó que viu al pi.
Altres arbres, altres boscos, s’obren ara al meu voltant i dins meu: el lent degotar dels tractaments de quimio i potser la conversa
amb algú que comparteix el silenci vençut de la sala.
Des de més lluny, però no gaire, la
rellevant escriptora i interessant bloguera Júlia Costa, escriu uns bellíssims
poemes, en el seu últim llibre “Les fràgils paraules” (ushuaia 2015); del poema
“El meu indret”, que encapçala el
llibre, en copio l’últim fragment, on em trobo tan bé que també el faria meu:
“ (...)
Hi ha un racó en algun bosc que em
pertany i m’espera,
un indret ben proper on s’hi adorm un
corriol,
amarat d’humitats i d’espurnes de sol,
on l’herba de matí m’hi ha teixit un
llençol,
i on el temps s’abalteix i la pau s’hi
arrecera.”
***
Fotografia d’OX.
15 comentaris:
Sí que es profunda aquesta tardor. Em sap greu això dels tractaments de quimio.
Et deitge i ho saps, el millor, sempre viuràs i encara, en cos, molts anys més.
Una forta abraçada i ens seguim llegint, Olga.
Vicent
t'esperem, en un d'aquests indrets de pau;
una abraçada, Olga!
.
Amb les teves paraules endolceixes aquesta tardor profunda...Quines cireretes d'arboç tan vermelles! Potser no cal collir-les totes perquè els moixonets puguin gaudir d'aquesta menja els dies freds de l'hivern...Molt bonic aquest poema de la Júlia!
Espero que aquests boscos de tardor plens de colors, et facin una mica de bàlsam!
Petonets, Olga.
Sempre hi ha indrets de pau, malgrat tot, on retrobar-nos.
Fas una dolça barreja de natura i de la teva situació personal. Et desitjo el millor per a tu i la teva salut.
Les cireretes d'arboç porten la tardor posada... Les repartirem entre nosaltres i els moixonets...
Avui he passat el dia a Rialp. Un dels meus vellets és d'un poblet proper, Bernui. L'he acompanyat a veure a la seva germana. Feia uns messos estava lligat a una cadira de rodes. Ara camina i es atosuficient en tot. Ho volia celebrar amb la seva germana i el paisatge de la seva terra. Ha fet un dia magnífic. segur que l'any vinent podrás fer el mateix a Montral. Una abraçada.
PRIMER DE TOT,GRACIES PELS TEUS BONS DESITJOS.
EL MEU RACO DE PAU,EL MEU JARDI,I AMB UN MATI COM EL DE AVUI ENCARE MES.
LLASTIMA DEL POLEN DEL PI...TOT EL TERRE ES GROC,COSA QUE NO LI VA GENS BE A LA MEVA MALALTIA,I PASSARE LA MANGUERA.
ESCLAR QUE TORNARES A COLLIR CIRERETAS,FALTARIA MES.
És curiós imaginar-se casa nostra quan no hi som, els teus escrits sempre ens fan emocionar. Desitjo que et recuperis aviat, Olga.
Un honor que hagis fet una mica teu el meu racó, parafrasejant Sisa, 'el meu racó és el vostre racó si és que hi racons d'algú...'
Desitjo que tot vaig bé, una abraçada!
En un comentari al poemari de la Júlia Costa, justament vaig destacar aquest mateix poema... Afinitats electives! L'espectacle de les cireretes d'arboç, una meravella!
El meu marit ha plantat un arboç però encara és petit i no ha fet fruita. Tot arribarà, menjarem cireretes d'arboç, i tu et recuperaràs, i escriurem i llegirem bells poemes, n'estic ben convençuda.
Tinc ganes d'assaborir els poemes que puguin sortir d'aquesta experiència tan dura que t'està tocant viure. Segur que ho converteixes en bellesa!
Les fruites vermelles de tardor: cireres d'arbós, magrana, arínjol... aporten força a les persones, i més si van acompanyades de fruita seca: nous, avellanes, ametlles...
Olga, ens has transportat als corriols del bosc, amb les olors de la tardor.
El poema de la Júlia molt encertat, per acabar aquest post tardoral.
Fonda tardor I tristor verlainiana que blessent mon coeur d-une langueur monotone
Publica un comentari a l'entrada