DIA DE CREUS
*
3-4-15
*
A la tarda, la
Plaça del Rei (a la fotografia) s’omplirà de creus negres i marrons ben
envernissades que, a ritme de tambor i timbal, recordaran la mort durant
llarguíssimes hores. La ciutat, d’uns anys ençà, se’ns ha tornat eixordadora,
això que de la processó del divendres en diuen del Silenci. Costums foranes enlluernen
esperits sorollosos.
Per sort, el cel oposa creus blanques
d’una suavitat vaporosa i ens les va traçant com si ens persignés. El deixant
dels avions està considerat en la categoria de núvol.
M’agrada pensar que iris i boires són
el respir lleuger dels que per fi són lliures de la creu i del dolor.
*
Fotografia de Vicenç Roca
10 comentaris:
La creu és un signe universal. Els antics hi veien la verticalitat encreuant-se amb l'horitzontalitat, la trobada entre el cel i la terra...
Per sort, els avions que han deixat les seves esteles al cel, s'han posat d'acord i s'han creuat en diferents altituds.
Després de la creu ve la resurrecció. Diuen.
Bona Pasqua Olga.
Un post que es un poema, tractanse de tu no potser d'altra manera.
Petons
Per sort, el cel s'ha confabulat amb els elements per enviar-nos el missatge que la mort no és tan tètrica, terrible, espaordidora com ens volen fer creure totes aquestes creus negres, els cristos plens de crostes i tots aquests timbals. Per sort, les creus blanques del cel ens concilien amb la vida i amb la serenitat del seu final.
Vaig passar molta por de petita, durant la Setmana Santa, pels costums del moment i el fanatisme de les monges. M'agradaria que mai més ningú s'hi hagués de trobar.
Una abraçada, poeta!
Que bonica aquesta creu vaporosa amb categoria de núvol...
Estem en una societat que fuig del silenci com de la pesta. Les creus del cel ens recorden que la creu no és el final. Que desprès hi ha la resurrecció. A la nit sempre segueix l'alba. Una abraçada.
El contrast i la semblança alhora entre unes creus i les altres és molt ben trobat.
Prefereixi les creus blanques. Les altres són tenebroses i mentideres.
Sempre he trobat macabre aquesta commemoració de la mort de Crist. Els natzarens, les seves creus i l'apagada llum dels ciris sembla una benvinguda a la mort.
No m'han preparat per aquests rituals que, tanmateix, em perseguiran sempre.
Salut Olga!
La Setmana Santa actual, com a celebració religiosa és una successió de processons i tamborrades que ben poca cosa tenen a veure amb la introspecció i el recolliment.
Publica un comentari a l'entrada