“FOU UNA
PÀTRIA...”
*
14-1-15
*
“Fou una pàtria,
va morir tan bella/
que mai ningú no
la gosà enterrar./
Sobre de cada
tomba, un raig d’estrella;/
sota de cada
estrella, un català (...) “
*
Ventura Gassol :
“Les tombes flamejants”.
*
Aquest és el camí per on ens porten ara els miserables pares de la pàtria
nostra. Continuarem com a morts vivents amb el raig d’estrella per fer bonic.
La dona que poso al post, correspon a
una de les mortes que s’haurien d’haver despertat a toc de 9-n. Però veu el
panorama trist al seu voltant i no alça el cap. ¿Per què hauria d’alçar-lo, si
cada vegada que ho prova li cau garrotada?
Mentrestant continuo alimentant de sol
la llantieta del balcó, en memòria de les voluntats perdudes.
*
Collage d’OX: ‘Pensament’.
Foto V. Roca
11 comentaris:
Espectacle trist, indignant, els dels 'pares' de la pàtria. Forma part de la naturalesa humana, sí. Però no es podria fer un esforç i esdevenir herois de veritat, és a dir, sobreposar-se a l'ego miserable? No és impossible!
És molt penós tot plegat. N'hi ha que són escorpins i, com en una història que he sentit, no poden deixar de clavar la punxa. Ho porten dins.
Amb el vostre permís seré una mica optimista. La pàtria és viva, s'alimenta de vots i darrerament de paciència.
El que passa és que més que pares té mares. En elles confiem!
L'esport de marejar la perdiu és el més practicat entre els polítics. Ells sabran el que fan, però a nosaltres ja se'ns han inflat els nassos de tanta incompetència.
Malauradament en temps difícils sembla que es fa més difícil també la unió a la recerca del bé comú, hi ha precedents.
Una història desgraciada explicada en clau poètica, com no podia ser altrament.
Un poema preciós d'aquells que es recorden sempre. La de sota em sembla una foto preciosa ( no em sembla un collage).
No patiu, que ja tenim data, el 27 de setembre, d'aquí a quatre dies.
Petonets, Olga.
Sort de les mares, que han empès un pas més endavant!!!
M'avergonyeix l'ego d'aquests homes que malden per crear una nació i passar a la història. Haurien de saber sacrificar el seu nom i pensar en el país. Quan el tinguem ja es barallaran.
Com en Xavier Pujol seré una mica optimista. Són els nostres vots els que decidirán el futur. Una abraçada
Avui he llegit al Punt Avui que als optimistes, pel que fa a la política, sovint els confonen amb els ingenus. Segur que arribarem a bon port.
Publica un comentari a l'entrada