LA VIDA DELS CREADORS
*
2-12-14
*
Mentre revisava
el nou text d’un aprenent literari, m’ha vingut de gust rellegir “Cartes a un
jove poeta”, de R. M. Rilke (1875-1926). En tinc dues edicions de fa molts
anys, l’una tota subratllada amb llapis, cosa que m’ha agradat tornar a veure,
perquè encara hi coincideixo totalment.
“Si la seva vida de cada dia li sembla
esquifida, no l’acusi. Més aviat acusi’s, digui’s que encara no és prou poeta
per a cantar-ne les riqueses, doncs no hi ha esquifidesa ni lloc esquifit o
indiferent per als creadors. I si es trobés en una presó, les parets de la qual
no li deixessin arribar als sentits cap dels sorolls del món, ¿no li restaria
encara la seva infància, aquesta deliciosa i règia riquesa, i tots els tresors
de la memòria?”
Rilke es va escriure amb al jove poeta
des de 1902 fins al 1908. Llegint-lo, abans i ara, em sento interpel·lada - i potser una mica renyada
i tot- com el noi que li demanava consell. Ara, sovint la meva vida sí que em
sembla esquifida; és a causa dels meus pensaments fatigats, que els costa
alçar-se, i em reconec la culpa: em canso de mirar, els colors s’apaguen i els
afectes s’allunyen. Però sóc poeta, sóc escriptora, sóc creadora i avivo
aquesta certesa vital que, per sort, Rilke em torna a recordar.
*
Collage d'OX. Sèrie 'Últimes llums'
19 comentaris:
Aquest apagar-se que tots experimentem és extern i ineludible. Però no hem defensat sempre que l'important és el que contenim?
Molt enriquidora la frase que ens proposes del Rilke.
No passa per alt el cofre del collage. Potser és on la protagonista hi guarda el tresor de la infantesa.
I per sort tu ens la recordes a nosaltres... Creadors o no hauríem de saber extreure de la vida molt més suc del que li traiem... Segur. Jo sóc de les que de tant en tant trobo la vida esquifida... Em recordaré de tu i de Rilke, la propera vegada.
Gràcies, Olga!
M'agrada la reflexió d'avui. Hi ha dies que també em passa però de seguida penso que no pot ser esquifida amb la mar de pensaments que tenim i podem crear. Per mi la literatura és el millor remei per eixamplar la mirada. Gràcies!
Tots hem sigut el "jove poeta" en un moment o altre i la gràcia està en no deixar de ser-ho mai! Sort que Rilke t'ho ha recordat...
Diu la psicoanàlisi lacaniana que l'altre no existeix, som nosaltres mateixos. Pensa-t'ho.
Vicent
També tinc aquest llibre i de tan en tant , el torno a llegir...Per cert que el tenia repetit (de vegades em despisto)i el vaig regalar a un amic, el dia que vaig descobrir que escrivia poemes, però només els llegia a la seva parella...
Petonets, Olga.
Rilke va encendre la flama poètica -amb d'altres, ben cert- de Vinyoli. La vida és un passar la flama de l'un a l'altre. La poesia és una analogia, tal vegada, de la vida, va passant de l'un a l'altre (o, com deien els escolàstics, som nans a lloms de gegants).
Escrivim, potser, per recordar (el que vam viure, el que no vam viure, el que voldríem viure). Per fixar poemes, com feia Vinyoli constantment i tossudament: per fixar vida?
D'aquest llibre jo també en tinc dos exemplars! I l'he regalat a algun aprenent d'escriptor, inclosa jo mateixa, en aquesta tasca, ja que sempre és l'hora d'aprendre perquè no hi ha hora esquifida, la vida sempre és majestuosa i, per tant, difícil d'encalçar amb cap paraula. I no obstant això, vivim també a través de les paraules...
A la vida hi ha aspectes positius que massa sovint som incapaços de veure i gaudir. Ja cal que ens apliquem per treure tot el suc de la nostra existència.
Me'n recordo ara molt d'haver llegit aquest passatge, Olga. Hi crec molt, en el que diu. De fet, sense imaginació no es pot ser feliç, que venia a dir Ramon Gener.
El vaig llegir fa temps. Ara em lamento de no tenir temps per llegir/rellegir tot allò que voldria, però la vida em porta pel camí que vol.
Per sort, et tenim "aquí", creadora, i ens fas somiar, i ens ensenyes (i molt!)
per sort!
Els colors es van difuminant, és cert, però la imaginació ens pot suplir la miopia de la vida (apa, quina frase, eh?) :D
Ets totes les belles coses que dius i més.
Ets artista.
I jo et gaudeixo.
Ets una creadora excepcional.
el sentit poètic ens acotxa, i la imaginació ens rescata d'espais enrarits
preciós el collage
Amiga Olga, Com pots pensar que la teva vida és esquifida i que els afectes s'allunyen ? Si ets rica de sentiments de gent que sempre te'm admirat i hem après de tu tantíssimes coses i les hem compartit i hem rigut i ens hem sentit felices d'estar juntes ? Apa continua sent creadora, poeta, escriptora i sobre tot amiga ! Petons
El pobre jove poeta no sé com va acabar, però Rilke va ser molt durillo amb ell, si parlem de les cartes. Segur que va aprendre molt, però igual no va gosar a publicar perquè l'única referència que se'n té és la d'aquest llibre.
Jo també ho penso que tenim sort els creadors (i ja sé que això sona molt petulant en primera persona) perquè la nostra activitat ens allunya de la mort. O de tenir-ne consciència.
No t'imaine, Olga, tan creadora com ets, amb pensaments cansats.
Molt bona reflexió i bonic collage.
Salut i poesia!
Gràcies per compartir per repescar les paraules de Rilke. Comparteixo les teves i les seves per aquest immens mar que és la xarxa.
Publica un comentari a l'entrada