AMICS, RIUS, MAR
*
27-11-14
*
Com que encara som al mes de les ànimes, sento cuejar els esperits,
ectoplasmes, fantasmes, íncubes i súcubes que ofereixen els seus serveis a preus rebentats
perquè novembre s’acaba.
Amb els dies de pluja forta (pocs, per cert), aquests éssers són
arrossegats a mar des de la catedral com a punt més elevat, en ràpida
escombrada per les nombroses baixades en forma de torrent fins al mar. Al
desembre ha de quedar tot net perquè són una altra mena d’esperits els que
arriben.
Ahir vaig retratar el mar al matí perquè donava fe del cercle que es
forma amb les aigües que baixen de la ciutat. Avui ha passat el mateix. Els
éssers marins se sorprenen de la variada quantitat de parracs i cossos albuminosos
que els arriben. Amb els prismàtics se’n pot captar algun moviment; de nit
faran fosforescències. I llavors la gent amb memòria es recolza al Balcó i diu
o pensa allò: “Nuestras vidas son los ríos / que van a dar a la mar, / que es
el morir.” Ho deia el malenconiós Jorge Manrique.
Però com que ahir escoltava les disquisicions d’un psicòleg i d’un
‘coach’ per definir la felicitat, recomano més aviat la lectura d’Epicur quan
diu: “De tot el que la saviesa procura al conjunt de la vida de plena felicitat,
el més important, de molt, és el benefici de l’amistat.” Ja ho sabeu, amics.(1)
Adéu tristesa.
*
(1) Sóc de l’opinió de la filòloga Carme Junyent: no desdoblar mai els
gèneres.
* Foto d’OX.
14 comentaris:
Amics i amigues al mateix nivell, doncs. Jo tampoc desdoblo mai els gèneres.
Olga, avui ens has regalat una lliçó de tradició, fotografia, filosofia, filologia, poesia...
La teva prosa, la pluja no se l'endú cap al mar.
Contemplació marítima i humana...
I sobretot amistosa... sense desdoblaments.
En llegir-te pense que el que tu escrius són petits poemes en prosa, no en té l'exclusiva Baudelaire.
Jo rebo els teus escrits com missatges d'una veu misteriosa. La presència fíxica queda per la vida diària i la munió d'esperits forma part d'una Olga secreta.
L'amistat és un present que ens fem els humans de manera gratuïta. Quan no és gratuïta, no és amistat...
Abraçades
L'aigua de pluja, quan cau amb una certa força ajuda a netejar l'ambient els sòls, alhora que ajuda a aclarir els enteniments.
La meua amistat és amb tu, passe el que passe, que per això estem al mateix vaixell, tant se val siga del Nord, del Sud, de l'Est o de l'Oest.
Una forta salutació des de València.
L'amistat estè per d'amunt de tot. Hi han matrimonis que es desitjen, però no són amics. Per això acaben malament. Una abraçada.
Doncs si noia, visca l'amistat...He intentat esbrinar si a la foto s'hi veia algun esperit, però veig que no, devien anar d'incògnit...
Petonets Olga.
jo de vegades desdoblo mocadors i fins i tot algun gènere que altre ....o utilitzo altres que puguin englobar....amistats com l'aigua dels rius i de la pluja i del mar que és la mateixa en etern retorn
l'amistat és un privilegi i, de be segur, la manera més lliure de mostrar l'estima per l'altre
acomiadem a tos els cossos de l'espectre fantasmal amb litres i més litres d'aigua caiguda del cel, rècord absolut en el recull de pluviometria;
'quanta, quanta, pluja...', quedarà tot ben net
.
Ha plogut molt des dels pocs dies que fa que vas publicar aquest post, Olga, i ja no deuen quedar esperits, ectoplasmes, fantasmes, íncubes i súcubes en cap indret de Tarragona... Van bé les neteges a fons, de tant en tant...
Ben d'acord amb tu, i amb Epicur sobre el benefici de l'amistat; de vegades és l'únic que ens rescata i ens salva, quan correm el perill de deixar de ser persones...
Una abraçada!
Ectoplasmes, íncubes, parracs, cossos albuminosos. La ciutat, totes les ciutats, estan destinades també a morir, riu avall. No s'ho creuen, no ens ho creiem, però tots portem ja dins el fantasma que un dia serem, a penes evanescent memòria. Llevat dels nostres plàstics, és clar. Ells duraran més.
Publica un comentari a l'entrada