EL MEU COR
*
13 (i dimarts)
-5-14
*
La poesia porta
sempre moments feliços. Preparo unes paraules, obro el llibre de poemes i em
trobo una exacta definició del meu cor. La va escriure Robert de Montesquieu
(1885-1923), un aristòcrata refinat i, diuen, extravagant, de finals de segle a
París. Si era extravagant, també devia ser molt profund, perquè va escriure
aquestes paraules que copio, i que són fragments del poema sencer. Val la pena
reflexionar-hi, perquè cal ser lúcid per dir: “abans de pensar, se sent bé que
s’estima”; i per creure que el cor, com el cim, encara en la mort durà la nostra flama...
*
“ El meu cor és
un lloc tutelar i profund,
i mai no s’hi
marceix o confon cap record;
en tinc de més
antics que la meva memòria,
perquè abans de
pensar, se sent bé que s’estima.
(...)
El meu cor és un
cim solitari i semblant
a les fidels muntanyes,
que conserven el sol
fins quan ja
s’ha allunyat, deixant el cel sense ànima,
i en la mort,
encara, durà la meva flama.”
***
Fotografia Ramon
Torrents –Exposició de llibres d’OX al Pati de la Diputació de Tarragona.
14 comentaris:
Ah la poesia i el seu poder. No tan sols d'evocació sinó de representant dels nostres sentiments més íntims.
Olga, aquest poema fa pensar molt, i és molt bell. Particularment m'agrada la part en que descrius la darrera llum a les muntanyes.
Estàs en plena forma!! La teva recuperació deu anar per bon camí, si fem cas d'aquella altra dita: mens sana in corpore sano.
Fita
Poemes així revifen el cor. Gràcies per compartir-lo, Olga!
És molt bell... jo no demano tant, no sé si en la mort durarà la meva flama... però seria bonic que fos així...
L'estimació ocupa un bon espai en la memòria de les persones, que resulta més gran a mesura de la seva generositat.
El cor és el centre de la vida, com l'amor és el centre de la vida.
Quant al plo en el quiròfan, ben normal, oi? El cor té les seves raons... Abraçades.
M'agrada ben especialment el primer fragment; primer estimem, després pensem. Ara, la pervivència de la meua flama després la mort no em preocupa gens ni mica.
Caram Olga, aquest senyor potser era un avantpassat teu...Que bonic trobar un poema que defineixi el teu cor!
A mi m'agrada això "del cim solitari, semblant a les fidels muntanyes"...
Un fragment preciós el de, Les Inundacions i ben real.
Petonets de capvespre.
La primera estrofa em fa entendre més bé expressions com "saber de cor" o "venir al cor", en el sentit de "recordar" o "venir a la memòria".
"i mai no s’hi marceix o confon cap record", a mi em passa el mateix.
Ramon Torrents hi era? Quin luxe!
Aquest Montesquieu no és el Montesquieu del segle XVIII més fred pensador. Robert, dandy retratat per Boldini, estima abans de pensar.
Bona recuperación Olga,
Jacqueline
El sol és l'ànima del cel i la seva flama persisteix encara que ell no hi sigui. Bonic poema
Publica un comentari a l'entrada