CONVERSA (2)
*
18-2-14
*
Dues dones
conversen. Les mans en repòs, només un gest lleu de qui parla i l’atenció de
qui escolta. Una conversa pausada, aire lleu del vespre que amb prou feines mou
les fulles. No riuen i això pot fer pensar que la conversa no és frívola.
Potser admiren i comenten la música i el benestar. Són privilegiades, se les
veu plàcides, d’acord amb l’ambient que les volta. Dues amigues i un escenari
com només algunes persones i pocs déus saben preparar.
Fa molts anys que em miro aquestes
cares que contenen tots els meus passos, tota la meva vida. No em miren, no em parlen,
però jo les sento. Són molts els fragments literaris que ens descriuen
personatges a qui les pintures han parlat. Teilhard de Chardin, per exemple,
que arribà a conversar amb un quadre. Però, sobretot, va ser Lorenzo Lotto
qui ens va posar en contacte amb el retrat interrogant per excel·lència: el del
gentilhome venecià Pier Francesco Orsini. Aquest personatge escriu i alça el cap per mirar el que s’acosta a contemplar-lo, com dient: ¿qui ets?
¿necessites alguna cosa? Es veu clarament que el visitant l’ha interromput en
la seva feina i ell espera resposta, decidit.
La de la fotografia és la part
central del tapís del rebedor. Ara cal fer silenci, que així que la noia segui
començarà el concert.
*
7 comentaris:
Olga, m'imagino que amb els anys de convivència, el pianista i tu heu fet amistat. Fa una estona estava escoltant "Per a Elisa" de Beethoven. Li pots demanar que la toqui, i si ho creus convenient, te la dediqui?
Les damisel·les del tapís ho entendran i no se'n sentiran geloses.
Fita
Si llegim de pressa "Conversa 2"
escoltem conversadors.
Són les conversadores.
shhhhht, callem, que comença el concert!
Segur que tu ja has sentit aquesta pianista en moltíssimes ocasions, ara, en la fas sentir a nosaltres. Escoltem amb atenció.
Quan som dins el temps intemporal podem sentir la conversa de les dames del tapís...
Segur que les noies gaudeixen d'una vida plàcida, ja que van molt ben abillades i l'entorn es veu força sumptuós...
Si em parles un quadre, segurament tindria un bon ensurt. I ara callo, que comença la música.
Petonets, Olga.
Què deuen dir? Només ens queda imaginar-nos-ho
Publica un comentari a l'entrada