ROIG ÉS EL
COLOR...
*
28-1-14
*
“... Roig és el
color de l’armari al matí, / al matí, / quan surt el sol...” La millor manera
d’obrir els ulls al matí és cantant, i avui, en tirar les persianes amunt i
veure l’armari vermell pel sol ixent, m’han vingut al cap el seguit d’afegits
que havíem fet a la preciosa cançó “Colors” (1965) del britànic Donovan (1946).
Lleugers pels caminets de Mont-ral,
inventàvem les lletres per a la canalla feliç que ens seguia: “groc
l’espernellac dels camins de Mont-ral, al matí, al matí...”; “verdes són les
molses del bosc al matí...”; “negres són les ales dels corbs al matí...”; “blau
és el furgó del carter de Mont-ral, al matí...”; “blanca la camisa dels nens...”;
“grises les orelles de la burra del bar, al matí...”; “grises són les
mosques...”. Era igual que els colors fossin al vespre, que nosaltres cantàvem
“al matí”.
¿Què s’ha fet del groc medicinal i rotund de l’espernellac que cantàvem?
A l’estiu florirà igual, omplint els marges. La burra Campaneta ja fa temps que
va morir i els nens són pares i un és avi i tot. Les cançons van quedar preses
com la rosada en una fulla o en una teranyina, perlada, preciosa, beguda de
fades i libèl·lules. I les veus, algú diu que ronden per l’univers, perdudes
entre pols estel·lar.
Avui, en llevar-me, he vist l’armari i he recordat la cançó, tan cantada,
tan oblidada però tan viva en la petita eternitat de la memòria. He cantat.
*
L’armari de l’habitació.
13 comentaris:
En la memòria tot perdura, Olga.
No coincidim en la tonada, però sí en improvisar lletres, sobre altres músiques, per cantar-les a la mainada, per a que la caminada fos més entretinguda, a les excursions que se'ls feien llargues.
Era tot un repte, però la canalla feia bé els rodolins.
Els records, si són bons també ens fan feliços.
Fita
Bonics records! Mostren una vida en plenitud farcida de mil i un detalls: cançons, caminades, coneixements, xerrades..., una travessia vital que continua potser amb menys força física, però amb la mateixa capacitat intel·lectual. O més!
Aquí se'n riuen de mí perquè sempre canto. Músiques que no tenen lletra, però que jo me les invento tal com surten. I si tenen lletre l'hi poso una de diferent.
Es bó cantar...Una abraçada: Joan Josep
Que bonic que cantessis, aquest matí, Olga... m'agrada imaginar-ho.
Aquesta cançó m'agrada molt, la dels colors.
Que bonic que cantessis, aquest matí, Olga... m'agrada imaginar-ho.
Aquesta cançó m'agrada molt, la dels colors.
Que bonic! De petita m'agradaa molt cantar. Després, la vida ens carrega de tristeses i de preocupacions i gairebé perdem la veu.
Només avui, Olga? jo canto cada dia, per allò de: "qui canta cada dia té cent anys d'alegria"...
Realment el color de l'armari amb el sol que hi bat de ple, sembla ben vermell...
Als més menuts, els agrada molt la cançó dels colors, així els aprenen fàcilment.
Bona nit i bones cantades.
Jo intento cantar cada dia però les cançons se'm queden a mig camí. o no sé tota la lletra o no sé tota la música i com a Novesflrs, tant que havia cantat, he anat perdent la veu.
Es magnífic que hagis cantat aquest matí davant l'armari roig perqè el matí és quan surt el sol. El dia que surg, és clar.
Aquestes cançonetes fetes vostres ( o nostres o de quí sigui) són per sempre més. Segur que els teus fills les duen amb ells. Que bonic que en sonar una música t'aparegui una persona.
La memòria deu ser això: l'eternitat reservada en els nostres dies humans...
Són boniques les tonades de la vida, com aquest post tant poètic que ens has regalat
Quan aixequem les persianes, comença una nova oda al día i si a més a més aquesta oda és cantada, quanta llim desprén!
Preciós el teu post d'avui, Olga!
Jacqueline
Publica un comentari a l'entrada