L’IMPERATIU DE VIURE
*
9-10-13
*
Aquesta època sol permetre veure alguns grups d’aus migratòries, en
formació perfecta, en V, cap al sud. Vol dir que als llocs on havien criat i
reposaven ja ha aparegut el fred. No pas aquí entre nosaltres, sotmesos a unes
temperatures que al vespre encara marquen 25º a la Rambla.
Em fascina veure aquestes aus que passen a gran velocitat seguint la
línia de costa. Disposen de l’energia acumulada a l’estiu i ara el terrible
esforç les deixarà exhaustes. Són milers de quilòmetres els que faran,
obedients al cap de vol. No en solc veure gaires ni nombroses, però admiro les
poques que puc contemplar.
Per a aquestes aus, grans o petites, no hi ha fronteres, només
l’imperatiu de viure. Saben on van, saben què necessiten i també que els
perills del camí seran enormes: els esperen les armes, els depredadors i la
fatiga. Però quan les contemplo amb un desig intens de ser lliure jo també, les
vull veure una temporada i una altra, i que un dia em pugui afegir al vol
potent.
*
Collage d’OX
8 comentaris:
A mi també m'admiren les aus que veig formant V al cel... jo tampoc les veig gaire sovint, però m'agrada veure-les.
Em fas reflexionar, Olga, seguir l'imperatiu de viure, les deu fer sentir lliures? per nosaltres són com un símbol de llibertat, volar, tant com ho voldríem a vegades...
Un dia, ens podrem afegir al vol potent, potser...
Els meus paratges són plens de cridòria al capvespre. Impressionen les antenes dibuixades pel que minuts abans eren estols de núvols negres.
Probablement quedi poc perquè es converteixin en les puntes de fletxa de què parles.
Meravellosa natura.
La major part d'aus migratòries aprofiten els vents i els corrents tèrmics per a desplaçar-se. Només cal que s'esforcin quan perden alçada o si tenen predadors a prop.
En saben molt!
Nosaltres també les vam veure passar pel cel de Vilanova!
Sempre que veig els grups d'ocells que migren em pregunto què hi fa un flamenc solitari cada tardor als Muntanyans de Torredembarra. Esperit lliure.
Jo també gaudeixo de veure les aus creuant el cel. Per moments m'atreveixo a pensar que jo en sóc una més i volo junt amb elles.
Tots estem amenaçats per depredadors, armes, fatiga. I que no ens vingui pitjor.
Salut, Olga!
Me'n recordo del conte "El Príncep Feliç" d'Oscar Wilde. L'oreneta acaba morint de fred per voler ajudar els altres.
Suposo , que l'instint de conservació de l'espècie, pot més que tots els entrebancs que es puguin trobar en els seus llargs viatges...
I per nosaltres, és tot un espectacle.
Bona nit, Olga.
Publica un comentari a l'entrada