NO ÉS UN ADÉU PER SEMPRE (espero)

NO ÉS UN ADÉU PER SEMPRE (espero)

*
25-5-13
*

Adéu a tots els que em feu companyia al blog. Ens n’anem a les muntanyes perquè la calor no m’agrada i busco la fresca. Primer al País Basc i sense ordinador. Després a Mont-ral, per passar-hi l’estiu; allà, després de les peripècies necessàries que comporta adaptar l’ordinador a un lloc on no hi ha cobertura, intentaré comunicar-me de nou; en precari, això sí. Som a 30 quilòmetres de la capital industrial, però no hi ha comunicacions. Misèria. Ni clavegueram, tenim. Com al temps de les cavernes. Ja es veu que les autoritats vetllen per nosaltres, mal llamp.

            Us deixo la meva imatge vestida de Manelic. 15 anys tenia quan els meus pares em van portar al Puigmal. Allà, algú del grup va proposar que em vestís de Manelic i em van deixar barretina i bastó.

            A migdia, una tempesta típica, amb els llamps espetegant sobre les pedres, va obligar el grup a baixar corre-cuita. Ni el camí, vèiem, i seguíem un rierol que, suposàvem, ens portaria avall, perseguits pels llamps retorts, pluja i calamarsa. No sé si en Manelic, a les seves terres altes portava espardenyes de pagès o calçat més adient. Jo sí, ben mal aconsellada. Descalça vaig arribar, i la meva mare m’anava retornant amb flassades i fregues. No he volgut pujar cap més pic. Anys més tard, a Nou Creus ens vam extraviar baixant una tartera ben dreta que mai no s’acabava: llavors vaig refermar la decisió de no tornar-me a enfilar, almenys a peu.

            Que acabeu de tenir una bona primavera.

            *

            Olga al cim del Puigmal vestida de Manelic.

                       

PARADOXAL I GROTESC

PARADOXAL I GROTESC

*
24-5-13
*

Paradoxal és la situació político-econòmica que patim ja fa uns anys, perquè l’arrel és llarga i a poc a poc alguns anem descobrint on es formava, i no és cosa d’ara mateix.

            És paradoxal que aquesta situació es mantingui i agreugi mentre una gran majoria de la població omple terrasses de bar, macroconcerts i xiringuitos de tota mena i per sobre de tot engreixem bancs. Que totes les mentides ens caiguin al damunt, tant per dalt com per sota, em desconcerta.

            El grotesc es produeix quan aquest reducte desconcertat al que pertanyo, veu aparèixer com espantall voleiant i ondulant per sobre el poble que s’adorm al sol, la caràtula, caricatura, màscara, paròdia hitleriano-chapliniana d’un senyor que es vol erigir en salvador catòlico-nacional de multituds sotmeses a una sola fèrula: el feix.

            La meva conclusió és que si per paradoxa ens torna a governar el grotesc, és que el poble ens ho mereixem.

            *

"Sí, bwana". Collage d'OX.

                       

PACIÈNCIA

PACIÈNCIA

*
22-5-13
*

L’any que ve, 14, en farà 30 que aquest llibre va ser premiat amb el Sant Jordi de novel·la. I 29 que va rebre el Premi de la Crítica de Serra d’Or, refermant així la qualitat de l’obra. El títol català és AL MEU CAP UNA LLOSA (cita de William Cowper).

            30 anys, doncs, per fer-ho rodó, que esperava, sempre batallant i mai aconseguint, que aquesta obra que parla de Virgínia Woolf, celebritat present a la literatura fins al moment, fos traduïda al castellà i a l’anglès. Els meus coneguts ja ho saben. Els responsables de les institucions que sempre m’han negat aquesta traducció, també. De tal manera que l’obra era coneguda com el llibre dels collons, expressió meva. M’hi he trencat les banyes i la feina ha estat inútil. Si us diuen que la literatura catalana s’exporta molt i en fan triomfalisme, almenys és el que llegeixo aquests dies, aquí hi ha una escriptora que ha patit la negació en la seva ànima. Us estalvio la duresa de les meves lluites, però us la podeu imaginar. I encara continuo, perquè em vaig pagar ben cara una magnífica traducció a l’anglès, i ni pagada me la volen tramitar. Quina peneta i quina misèria. Em responen: “T’ha de demanar un editor d’allà”. Fantàstic, bereno amb un de diferent cada tarda.

            Fins que un bon dia, en una conversació casual a Tarragona, durant el I Congrés de Llibreters en Llengua Catalana l’any passat, l’editor Lluís Pagès, de Lleida, va alçar les celles amb un somriure i em va dir: “Jo la publicaré”. ¿Així? ¿Tan fàcilment es desencallava per voluntat de tal magnànim editor? ¡Doncs ja tinc la traducció castellana a les mans, l’acabo de rebre i us la presento! Me l'he feta jo mateixa i és dins Ediciones del Milenio. Gairebé no m’ho creia, però Lluís Pagès m’ha fet aquest regal. 30 anys, i encara l’he pogut veure. Mil gràcies. ¿Continuarem?

*

Portada del llibre.

                       

GRANS DESCONEGUTS, TRESORS LITERARIS

GRANS DESCONEGUTS, TRESORS LITERARIS

*
21-5-13
*

Werner Herzog, enèrgic director de cinema, descriu el viatge que va fer el 1974, un viatge intrèpid, dur: DEL CAMINAR SOBRE HIELO-MUNICH-PARÍS (Editorial La Tempestad 2003).  Emprèn una marxa en ple hivern glaçat per anar a París a visitar una amiga artista que estava greument malalta i l’havia demanat. Herzog va pensar que si anava a peu pel camí més directe, ella sobreviuria. “Descendía por un bosque solitario: por todas partes abetos caídos que obstaculizan la carretera; las ramas impregnadas de agua que va goteando. A mis pies, en el confín de las nubes, descubro grandes praderas, un valle y colinas cada vez más chatas, y me percato, a grosso modo, que ya no estoy en la Selva Negra.” 107 pàgines intenses d’observació de la natura inclement  i de la fe en el sentiment positiu.

            VIAJE A PIE, de Julio Villar (Editorial Juventud 1986). Aquest autor, alpinista aventurer i excel·lent narrador, viatja sol, també a peu, vivint les sensacions en profunditat:  “Por el valle baja el frío. La niebla pasa volando. Junto al río viven unos olmos desmochados.// Tres mujeres de negros pañuelos y un hombre silencioso queman unos setos.// Los perros dormitan. Uno de ellos me ve, me ladra y me sigue corriendo. // El monte quemado huele a chocolate.” Julio Villar il·lustra el seu llibre amb simples traços de paisatge expressius. 215 pàgines delicioses.

            El primer llibre el tenia ja fa anys i me l’havien recomanat. Bon consell. El segon, el vaig comprar diumenge al mercadet de la catedral. Excel·lent troballa per a un llibre nou saldat. Dos llibres més de misteri, en bon estat, i l’amic llibreter me’ls deixa tots tres per 5 euros. El sol de migdia va tastant les pedres daurades i els marbres blancs, els llibres i els metalls dels brocanters. Un viatge conegut que m’ha portat nous i vells horitzons.

*

La pluja. Dibuix d'OX.

           

NIMFES, PAITIDES, NIMFEES, DONES D'AIGUA, ONDINES...

NIMFES, PAITIDES, NIMFEES, DONES D’AIGUA, ONDINES...

*
20-5-13
*

Tinc una amiga que és nimfa i viu a Benicarló, però la veig més dona càlida i de roses; en tinc d’altres a qui agraden les dones d’aigua en totes versions. Al Montseny n’hi ha tradició venerable. Els poetes les han cantat i la resta de gent s’hi ha encantat. Altres llocs tenen també els seus refugis misteriosos amb totes les llegendes i realitats que s’hi han generat al voltant.

            Particularment no m’atreuen: aigües fosques, verdes i negres, seduccions morboses, olors de verdet, fred que intenta penetrar l’ànima a través d’unes mans desdibuixades, fantasmals, dipòsit d’ofegaments per amors dissortats, abraçada gèlida, penombra eterna dels gorgs on el repòs és impossible perquè l’habita la venjança contra tot allò que és viu, feliç i càlid.

            Al Canal de St. Fèlix, de Nantes, trobareu aquesta Nymphéa que us mira des de l’aigua, amorosa, calma, fascinant. La figura és de l’actriu Laetitia Casta, retratada per Ange Leccia. N’hi ha una preciosa filmació a Google, a l’entrada:

Ange Leccia | Nymphéa YouTube.

            *

            Fotografia de Xavier Borràs.

LA DESUNIÓ ENS FA AIXÍ

LA DESUNIÓ ENS FA AIXÍ

*
18-5-13
*

“La unió fa la força” és un lema que en principi sembla útil i raonable. ¿Per a qui? Per a qui estigui unit o es vulgui unir, és clar.

            He trobat la frase com a lema als escuts de Bèlgica, Haití, Bulgària... i també pronunciada, sembla, per l’alliberador Simón Bolívar. Molts altres la deuen haver dit i potser practicat.

            Qui no la practiquem som els catalans, i cada vegada menys. Partits descompartits i desconcertats. Atomització de plataformes i comissions que fan ballar el cap més ben moblat. Aquestes divisionetes de reiet al cos porten a una inacció terrible, pel fet de qüestionar-ho tot així que neix i per la incapacitat d’assimilar qualsevol proposta concreta que faci unir el poble amb tota l’energia que necessitem per adonar-nos que som UN poble.

            No ens desanimem, no, però qui té anys, com jo, contempla amb impotència com la nostra desunió fa que els contraris, ells ben units, sí que aconsegueixin el que es proposen. Som dèbils, no tenim capacitat de reacció i amb una bufada ens enfonsem. Quina llàstima, i tant que fa que dura aquest estat de coses ...

            *

Collage d'OX: "En lo más hondo metidos..."

XIM XIM SOTA LES VELES

      XIM XIM SOTA LES VELES

      *

      16-5-13

      *

           ( Del meu dietari)

      14, dimarts. Plou, per fi, una pluja gairebé decent i no de fet-i-amagar. Mig mes de maig i sense el raig de cada dia, com vol el refrany.

      Avui estava bé al mercadet, sota el xim xim però a recer gràcies a les veles de les parades en penombra i els articles amb bona olor de roba; és una sensació d’estar protegida, un mínim, sí, però es tracta del desig preexistent, previ, arcaic, de poder fer habitable un espai. Em reconec aquest desig com l’instint del niu i m’entristeixo quan no el puc realitzar. Còmode, calent i fresc quan toca, proveït, amable. Per això m’enfado tant quan l’agressivitat del carrer –descontrolada- envaeix els meus espais acústics i no hi puc fer res per causa de la desídia, la deixadesa municipal que permet els paràsits eixordadors.

       He comprat dues peces senzilles. Els venedors són amables. La gent es coneix. Aquí tots som iguals i desfilem, ara d’un costat, ara de l’altre. Sobretot dones mores, amb cotxets o sense. Deu ser el seu lloc de reunió sense aixecar sospites dels mascles dominants.

      Molts cartells de peces a 1 euro. ¡A 1 euro! Es combat la crisi, aquí. Ningú sense la seva camisa, els seus mitjons, calçotets, mocadors de coll, bates i pijames. Proveïts a casa, a l’armari de la roba ben plegada.

      Ara, vespre, hem fet la partida de scrabble, he especejat el conill que hem comprat i al forn couen dues plates, l'altra amb galtes de porc, ceba, herbes, patata, oli, vi, sal i un polsim de curri no picant, que daura i potencia el gust.

      Canten les merles sota, al parterre entre palmeres. Els ocells estan contents amb la pluja, que fa sortir els cucs. Els pardals ja dormen, i les tórtores, i les gavines i coloms. Vetllen les merles, els rats penats i les papallones nocturnes, vellut moll sota la pluja. No hi ha paràsits, no hi ha veus ni crits. Estic bé, en aquest moment.

                                                      *

            Collage d'OX

NOSTÀLGIA

NOSTÀLGIA

*
14-5-13
*

M’ha interessat una reflexió sobre la nostàlgia feta per Javier Gomá el 5 de maig en una entrevista. La definició de nostàlgia la trobareu al diccionari però hi heu d’afegir la vostra experiència, que la farà més completa. Aquest material, entre altres, em serveix per enriquir la lenta novel·la que intento escriure.

            “(...) L’individu, estadi últim en l’evolució de la vida i l’expressió més eminent del progrés moral, té alhora la consciència de la dignitat incondicional i de l’indigne destí al que la vida l’aboca. Aquí es produeix una profunda sensació d’injustícia. (...) És evident que el món permet l’emergència d’una individualitat destinada a una destrucció definitiva. La pregunta és ¿aquesta destrucció és l’última paraula o podem pensar en una continuïtat d’allò humà? ¿I en quines condicions? ¿Com resultaria un relat versemblant, raonable i plausible sobre aquesta continuïtat? (...)”

            Una lectora d’aquest blog em deia que en família es preguntaven si es podia enyorar allò que encara ha de venir. Li vaig dir que jo creia que sí. Les sensacions de pensar passat, present i anticipació, facultats humanes, produeixen ja aquesta nostàlgia que pren colors i formes diversos; que es fan i es desfan com els núvols, però que ens influeixen. Segons el meu pensament, expressat al blog anterior, una cosa és saber aquesta subjecció humana a la vida i a la mort, i l’altra és adonar-se’n. La nostàlgia no va sempre enrere, sinó que pren moltes direccions, i per això cal que l’explorem, companya nostra com és.

            *

 Foto. Les flors humils són precioses.

           

GRÀCIES

            GRÀCIES

                 *
           12-5-13
                 *

            Moltes gràcies a tots els que heu volgut expressar la vostra felicitació en aquest blog pels meus 77 anys. Una xifra que no té encant però, com em va dir un amic, almenys és capicua. Per agrair poso un fragment de l’article al Diari de Tarragona, de l’11 de maig del 94, que una bona amiga va rescatar ahir per a mi: “Aniversari a la ciutat”. I també dues aquarel·les meves de fa molts anys; teníem dues tórtores que van fugir. I a Mont-ral unes ceràmiques vidriades, on vaig posar espígol. Són paraules i dibuixos suaus, per acompanyar.

            “(...) Un convenciment de l’edat és que el millor que podem tenir mentre vivim és l’amistat. (...) Sento la llibertat del temps com un camp immens a recórrer. Caigudes les ideologies, els mites i els dogmatismes, m’adono que formo part de la Terra i que la comparteixo amb tots els éssers vivents sotmesos a la mort, com jo. I que una cosa és saber-ho i una altra adonar-se’n. Amb els anys he comprovat que la vida és curta i que hauria de ser feliç per a molta més gent. Cap de les ideologies hagudes fins ara ens ha salvat de la guerra ni de l’ambició d’uns a costa dels altres. Ara, per fi lliures, potser encara seríem a temps de viure en harmonia amb la Terra, però em temo que tampoc no ho sabrem fer: no en tenim el costum. (...)”

*           

EL QUE FALTAVA

10-5-13
*

 

En Lapao i en Nitocao (1)

surten a passejar en barca.
¡Si a l’Aragó no hi ha mar!
Però al riu també s’hi embarca.

 

En Lapao porta bigotis
i en Nitocao ‘xubasqueru’,
amb la caputxa ben alta
perquè amenaça ‘aiguaceru’.

 

Quan més tranquil·lets estaven,
surt el monstre Lapapyp.
¿No els basta amb les dues Pes (2)
que ara en necessiten tres?

 

Lapapyp d’un cop s’empassa
la barca i els mariners
i ara aquells de les tres Pes
a l’estómac pesen massa.

 

Disparats per l’ull del c...
en un temporal de merda,
curta vida a qui l’esguerra
i tots a prendre a Estambul.

*

Lo Gayter del Balcó.
*
1 – Antiga marca de xocolata en pols
2 - PP
Postal enviada des de Nantes per Gisela, que va a anar a veure el món de Jules Verne.

 

 

 

 

FLORS I POEMES DE MAIG

FLORS I POEMES DE MAIG

*
8-5-13
*
Des de temps immemorial que al col·legi de les Teresianes de Tarragona tenen la gentilesa de convidar-me un dia pels volts de sant Jordi a comentar algun dels meus llibres juvenils. Enguany ha estat “Triangles mortals o la sala dels difunts”(Barcanova). Llibre situat al massís dels Motllats, serralada de Prades, país d’avencs i coves. Coves on els aventurers poden trobar mòmies, desapareguts i vampirs. “Vostè hi creu?”, em pregunta la canalla. “És clar, sinó, ¿com en podria escriure?” I tot seguit els mostro documentació sobre tècniques per fer reviure una mòmia: l’última, la del general Prim, a Reus, fa ben poc. També la farmacologia dels morts vivents, per obtenir zombis. I les possibilitats d’atreure vampirs endèmics, dels que ja no emigren i es queden al lloc.

            En acabar de respondre preguntes ben preparades i de signar llibres, em regalen aquesta preciosa orquídia i un parell de llibres de terror nòrdic que m’han deixat triar amablement. És un matí de maig, clar i florit, com ha de ser tot temps que es dediqui al que la gent ha entès sempre com a poesia: flors, amors, el món més bell. Els autors sabem que la realitat no és aquesta, però el poble continua buscant bellesa i amor en els poemes.

            Demà seré a Tordera, on el Teatre Clavé, una important institució allà, ha preparat des de fa un any un seguit d’activitats a tots nivells sobre la meva obra, en concret “La taronja a terra”(Òmicron) i “Marina/Cavall de mar”(Barcanova) pels infants. Fins i tot passejada nocturna, hi haurà, però en diferents dies. Els diré per què el tord del seu escut té a veure amb el caràcter bondadós de la seva gent. Com escric, perquè una part de la meva literatura la vaig aprendre de l’insigne Prudenci Bertrana, fill de Tordera, un dels més grans prosistes que hem tingut, digne de ser llegit sempre. I comentaré un poema d’aniversari de “La taronja a terra”, perquè dissabte en faig 77 i em demanen que parli dels anys de poesia, que són molts i no s’han acabat, espero.

            Maig, ple de poemes i de flors, un any rere l’altre ens introdueix als bells somnis. ¿Ens hi podríem quedar?

            *

LLEGIR A LA CUINA

LLEGIR A LA CUINA

*
5-5-13
*

Al forn es couen una plata de carxofes ben aixafades, amb sal i oli pel damunt; i una plata  de galtes de porc ben molsudes, amb ceba, patata, vi negre, sal, bon oli d’oliva i aquell puntet de curri que passo per sobre a moltes de les coses que cuino: alegra i no pica.

            La nostra cuina té bona finestra al mar. En aquest moment contemplo el robust ‘Letizia Effe’, de bandera italiana i que transporta productes químics. De nit fa una claror esplèndida, palau flotant aturat davant de casa. Ahir va arribar un vaixell verd tan petitet com un saltamartí i que fa pensar la cançó infantil: “Era una vez un barco chiquitito...”, però aquest sí que navega. No li veig el nom. Els onze vaixells que hi havia aturats ja els han anat enllestint; n’arribaran d’altres.

            L’amic blogaire Salvador Macip va suposar que jo devia tenir biblioteca a la cuina. Doncs sí, i gràcies a ell ho explico. El llibre d’honor és “La teca”, d’Ignasi Doménech, herència de la iaia. El llibre és tan vellet, groc i atrotinat que el suposo una primera edició; no porta data. M'enfilo a l’escala i veig un magnífic volum de la 62 en tapa dura, resultat de la col·laboració entre cuiners, dibuixants i escriptors. A mi em va correspondre Francesc Todó, al restaurant L’Àspic, d’Amposta, dirigit per Antoni Bru. Todó em va prometre dibuixar-me uns bolets, però no els he vist mai. Coses de la vida. “El gourmet vegetariano” és un volum molt útil i ben editat. Les “Tartas Tatin” són la meva flaca, i em queden boníssimes. Hi ha una enciclopèdia dels bolets en tres volums que és una joia. “Cocina verde”, gruixut i practicable. I aquell volum que tots devíem tenir, de Glòria Baliu... ¿el recordeu? Valenta i esforçada és “La cuina d’una dona del terròs”, de Josep Gironès. Cuina moderna de Sen, Vinyoli, Arguiñano... I tants d’altres que no esmento. Afegeixo que sobre la rentadora hi ha dues caixes blaves pintades per mi, que contenen receptes retallades de publicacions diverses. I alguns exemplars venerables de “Cocina y hogar”, tan entranyables com els trobàvem, tant com intentàvem aplicar allò après... ¡Marededéusenyor! que deia en Higgins. ¿Com pot ser una història llarga de tants anys?

            Repassada ara per a  aquest post, la biblioteca de la cuina em fa venir tristesa i nostàlgia, lligada com està al cor més íntim i càlid de la casa: dels primers afanys a les últimes renúncies.

            *

ALLÒ QUE ES PENJA

            *                         *    

ALLÒ QUE ES PENJA

*

3-5-13

*

L’Institut de les Dones, l’Observatori Cultural de Gènere i tots els departaments Veu de Dona, Estudis de la Dona, llarg etc.; més les associacions afins, que són moltes, he de dir que no m’han aconsellat mai –si és que m’han aconsellat alguna vegada- el que necessitava per promocionar la meva obra i persona. Sóc escriptora i necessito promoció: entrevista a diari, espai a tele, el que sigui. No m’han encaminat mai bé.

            S’acaba de fer la llum al meu cervell quan llegeixo l’entrevista al Punt/Avui (3-4-13), contraportada, que Jordan fa a O’Hara. La tal O’Hara declara amb posat de fava cúbica: “TINC MÉS DE 300 CALCES I UNS 40 SOSTENIDORS. CADA MATÍ PENJO UNA FOTO MEVA EN ROBA INTERIOR A INSTAGRAM.”

            No cal dir que la interfecta té munts de seguidors que li envien calces. “NO BUSCO QUE COMBININ”, aclareix la irlandesa ingènua i pèl roja. Es defineix fetitxista i sosté que “LES SABATES DE TALÓ FAN QUE LA DONA SE SENTI SEXY I SEGURA.” Afegeixo jo que sobretot segura, per això els grans caminadors porten tots talons d’agulla.

                        Gràcies, Jordan, per aquesta valuosa informació tan útil que cap institut de dones m’havia sabut donar vetllant per la meva promoció. N’haurien de prendre nota, aquests instituts si volen ser eficaços. Per

ò ja hi havia un llunyà precedent: una vegada que la URV va convidar Lucia Etxevarria, aquesta va obrir sobre  la taula on dissertava una maleteta plena de sostenidors i calces. I no és irlandesa, ep.