L’ARMARIET
DELS SECRETS
*
15-4-13
*
Hi ha una
capseta amb mirra del Iemen. Tres àlbums amb les postals i cartes de festeig
dels avis Lola i Gustau; amb postals antigues diverses; amb entrades als museus d’Europa de la seva
època. Hi ha calaixets amb roses antigues, cada rosa un moment feliç; cada
muguet un maig distant. Hi ha records d’aniversaris petits i la fotografia de
nena d’una veïna que m’aconsellava el dia final de l’any: fa molts anys que és
morta i que no tinc consell. Hi ha un monederet de plàstic negre que vaig
comprar recordant la il·lusió que, de nena, em va fer el primer monederet del
primer plàstic que hi va haver, i que em va regalar la mare: no me’l podia
treure de les mans, sembla mentida tanta il·lusió per no res. I altres coses.
Tot desadet a l’armari comprat expressament i que un àngel blanc vigila a
l’angle superior.
Posar-lo aquí és influència de
Camil·la Pérez Salvà, que al seu blog En Blau va retratar el calaix del seu
cosidor.
Rainer M. Rilke, a Els Quaderns de
Malte, descriu el cosidor de la seva mare i les puntes que ell remenava de nen;
hi veia universos fantàstics i me n’he recordat sempre. Els infants que portem
dins no els perdem mai.
*
14 comentaris:
M'has fet recordar que de ben menut es veu que jo sempre sortia de casa amb alguna cosa a la mà. Sempre.
I durant molts anys, el company de "sortides", viatges en cotxe o passejades pel barri, va ser un barrufet vestit de cowboy. Encara és ben viu, alineat amb la resta de barrufets que tenia, a casa els pares. D'entre tots ells (amb Gargamel i Azrael inclosos) aquell fou sempre el meu preferit. Encara no en sé el motiu...
Caram, quin ordre més perfecte. I quina varietat més eclèctica de continguts. Tot un cofre de tresors.
És molt bonic aquest armariet!
Jo vaig rebre una nina pel meu aniversari, quan era força petita, que vaig perdre a final de curs, i en tornar al setembre no la vaig recuperar. Em va saber molt de greu.
Hauries de veure casa meva, Olga: tota ella és un armariet d'objectes i paisatges infantils, a mig camí d'una casa desendreçada o un drapaire endreçat.
A casa dels avis hi havia calaixos i un armari plens de deixalles familiars d'èpoques remotes que, malauradament, van anar desapareixent a mida que ho van fer els avis. D'aquell món de fotografies, postals, cartes, aparells de cinema, segells, vaixells, llibres, estàtues... en queda ben poca cosa. Les cartes que es van escriure abans de casar-se, sí; i alguna llibreta de l'avi, que era home de món.
Espantat de veure com de fràgil pot ser el sentiment que lliga les persones a les andròmines, ara pateixo una mena de síndrome de Diògenes. Et creuràs que encara mengem amb els plats de Duralex que els pares van comprar a Andorra quan es van casar?
Al morir els meus pares el meu germà es va desfer del pis. Allà encara hi havien els meus joguets, els meus quadrens i llbres de classe, els LAZ, el Wird...Els meus primers dibuixos. No sé qué se n'ha fet de tot plegat...Una abraçada: Joan Josep
Jo tinc capses de plàstic a les golfes. I ara, de cartró embalades perquè encara no les hem posades a lloc. Fan el mateix efecte ;)
M'agrada l'armari. I jo també tinc ninots de plàstic a l'escriptori, com El Porquet.
Abraçades!
Fa uns mesos vaig convidar la meva filla a remenar les golfes de l'àvia. Va sortir-ne amb una capsa plena de nines de paper i una bossa-xarxa plena de petxines. D'una banda va saber-me greu que les tragués del seu lloc però de l'altra estic contenta que tinguin una segona oportunitat, sobretot les nines.
M'agraden les capses plenes de records i els armaris que les guarden.
De tant en tant fa goig de revisar-les i tornar a reviure la bellesa d'aquells moments mai oblidats...
Bona nit Olga.
Quin goig que fa el teu armari dels secrets, ple de tresors i amb l'àngel que els guarda.
Torno de tant en tant als Quaderns de Malte, en si mateix un armariet ple de secrets. Emocionant, com descobrir els records tangibles de generacions passades que s'han desat en un calaix, és rastrejar els pensaments, records i tresors d'aquest llibre que és un testimoni de la vida i de la mort, i, sobretot, un diàleg permanent amb una ment certament d'una profunditat poc comuna. Com diu la mare del protagonista, "Ara anem a veure què hi trobem, Malte?"
Qui és capaç d'atorgar valor a les més petites coses gaudeix d'una vida plena.
Sortosa de tu, que tens aquest armariet on has pogut guardar coses estimades. Jo he hagut de canviar de casa tantes vegades, hi ha hagut tanta trencadissa, a la meva vida. A penes vaig recuperant alguna cosa. Això sí, quan en recupero alguna experimento una emoció fonda.
Bona tarda,
Sóc la Sandra Raya, una alumna que estudia 4rt del grau de Mestre en Educació Infantil a la universitat de Vic. Aquest any estic fent l’últim any de carrera i només em falta el treball de final de grau, que és un treball molt important.
La temàtica és lliure i jo vaig escollir treballar les experiències poètiques destinades a infants, ja que és un àmbit que m’interessa moltíssim. Considero que la poesia té molt potencial tot i que, malauradament, massa sovint no està suficientment valorada.
Bé, una vegada acabada l’explicació anterior, m’agradaria, si fos possible, que em diguessis si tens previst realitzar alguna activitat poètica per a infants, ja que m’agradaria moltíssim poder assistir-hi per incloure l’experiència en el meu treball. A la universitat, sovint ens han parlat de la gran tasca que realitzes amb la poesia i és per això que agrairia moltíssim la teva col•laboració.
En el cas que no hi hagués cap activitat programada, m’agradaria saber si tens alguna estona lliure per poder fer una trobada i poder parlar de la teva feina (em desplaçaria on calgués). Com a última opció (si no fos possible cap de les possibilitats anteriors) agrairia si em poguessis contestar una sèrie de preguntes que t’enviaria per correu.
Moltíssimes gràcies i perdona les molèsties, però per a mi és molt important.
Espero resposta.
Sandra Raya. (sandra_rt5@hotmail.com)
(Disculpa que contacti amb tu per aquí, però no he trobat cap altra forma).
Quina sort tenim dels records que ens acompanyen. Tots tenim el nostre armariet. Uns de bo de bo i d'altres a la memòria.És preciós, de tant en tant treure'n la pols i passar la mà per algún en especial. Tots tenen la virtut de fer-nos més joves.
Publica un comentari a l'entrada