GLÒRIA, GLÒRIA A LA MORELLA


GLÒRIA, GLÒRIA A LA MORELLA

*

24-4-13

*

Ahir a la tarda passejàvem per la carretera i vaig collir un brot de morella roquera (parietaria officinalis). Potser és la més humil de les herbes, però ¡quanta, quanta glòria!

            Herba que em conté, que ha acompanyat tota la meva vida, que ha estat testimoni meu públic i privat, perquè als jardins també en teníem i ara corre per tota la ciutat gratuïtament, ocupant parets cèntriques que fan avergonyir els jardins penjats de la ‘smart’, necessitats d’intervencions costoses. Herba que constitueix vertaders jardins verticals sense anar a buscar els de Babilònia. Herba germana meva, que agraeix l’ombra sedosa i suporta poc el sol inclement. Criatura que estalvia l’aigua i manté les arrels en les humitats interiors més íntimes d’una escletxa (símbol que no és casual): això la fa perenne encara que les fulles decaiguin a temporades.

            Herba que tot ho cura i nosaltres ignorant-la, com volem ignorar tot allò que de tan humil ens instruiria. Bona contra la diabetis, l’obesitat, els càlculs renals, les inflamacions, l’artritis i un llarg etcètera. Tantes propietats haurien de fer que tinguéssim la morella roquera en sacs, potets, fresca o seca i emmarcada en or amb corona de llorer al voltant. Ella ja prou se’ns mostra i nosaltres, superbs, ni la veiem, estúpids de mena com som. Família de les ortigues, les seves fulles vellutades no piquen sinó que acaricien. ¡Glòria, glòria a la morella!

*

14 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La morella és com alguns llibres savis que no es veuen entre tanta faramalla...
Et recomano una petita obra mestra que acbo de llegir: El crim del soldat, d'Erri de Luca.

novesflors ha dit...

Recorde que la meua mare li deia simplement "herba roquera".

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Ostres! Doncs jo sóc al·lergica al pol·len d'aquesta planta.... Tot i que em sembla que el que realment produeix les al·lèrgies és el fet que la contaminació es barregi amb aquest polsim de gramínies, etc.

Aquí també hi ha molta morella roquera, ara me la mirare amb uns altres ulls.

M. Roser ha dit...

És que les coses bones, solen passar inadvertides i les plantes humils desapareixen entre les flors més mediàtiques...
Bona nit Olga.

miquel ha dit...

I jo sense conèixer tantes virtuts com dius, a part de la de la humilitat...
Glòria a Morella, doncs!

Júlia ha dit...

Pobreta, sort que la defenses, només en parlen quan causa al·lèrgies, com si fos l'única...

novesflors ha dit...

Com has recuperat el blog?

Galionar ha dit...

La meva mare, que és de Creixell, també n'ha dit sempre "herba roquera", i li atorga tota mena de propietats. A mi em fa por que no sigui parenta de la Parietaria Judaica, responsable de les meves al.lèrgies més bèsties, i no me'n fio gaire.
Una abraçada!

Maria Dolors Giral ha dit...

Era Sòcrates qui, veient un gos mort del qui tothom s'apartava per la seva carronya va comentar quines dents més blanques tenia? Tu amb l'herba roquera fas el mateix, perquè si n'arriba a ser d'enganxosa i difícil! és l'herba més manefla que hi ha. Però té dret a la vida, és clar.

Antònia ha dit...

Olga, me n'alegro que hagis recuperat el bloc. Quin ensurt!

Relatus ha dit...

Bé, jo no tinc ni idea de flors, però m'agrada mirar-les! Me l'apunto

Josep Gironès Descarrega ha dit...

La humilitat d'algunes herbes xoca amb la supèrbia d'algunes persones, en un pecat que porta aparellada la penitència a l'ignorant.

El porquet ha dit...

Avui, ho he de reconèixer, m'has donat una lliçó. Quin goig passar per aquí i marxar-ne una mica més savi.

Anònim ha dit...

Suposo que deu anar bé per fer baixar la ingesta cervantina de l'altra dia, oi?

Tenim molt abandonades les herbes. En canvi, la gata de casa quan surt al balcó sap amb purgar-se.

M'has fet pensar que un dia d'aquests he de fer a les nenes (les meves, que a casa cuino jo) una sopa de farigola.

I mira, m'has fet venir l'olor dels eucaliptus que posàvem a escalfar sobre l'estufa de petits.