GLÒRIA,
GLÒRIA A LA MORELLA
*
24-4-13
*
Ahir a la
tarda passejàvem per la carretera i vaig collir un brot de morella roquera
(parietaria officinalis). Potser és la més humil de les herbes, però ¡quanta,
quanta glòria!
Herba que em conté, que ha
acompanyat tota la meva vida, que ha estat testimoni meu públic i privat,
perquè als jardins també en teníem i ara corre per tota la ciutat gratuïtament,
ocupant parets cèntriques que fan avergonyir els jardins penjats de la ‘smart’,
necessitats d’intervencions costoses. Herba que constitueix vertaders jardins
verticals sense anar a buscar els de Babilònia. Herba germana meva, que agraeix
l’ombra sedosa i suporta poc el sol inclement. Criatura que estalvia l’aigua i
manté les arrels en les humitats interiors més íntimes d’una escletxa (símbol
que no és casual): això la fa perenne encara que les fulles decaiguin a temporades.
Herba que tot ho cura i nosaltres
ignorant-la, com volem ignorar tot allò que de tan humil ens instruiria. Bona
contra la diabetis, l’obesitat, els càlculs renals, les inflamacions,
l’artritis i un llarg etcètera. Tantes propietats haurien de fer que tinguéssim
la morella roquera en sacs, potets, fresca o seca i emmarcada en or amb corona
de llorer al voltant. Ella ja prou se’ns mostra i nosaltres, superbs, ni la
veiem, estúpids de mena com som. Família de les ortigues, les seves fulles
vellutades no piquen sinó que acaricien. ¡Glòria, glòria a la morella!
*
14 comentaris:
La morella és com alguns llibres savis que no es veuen entre tanta faramalla...
Et recomano una petita obra mestra que acbo de llegir: El crim del soldat, d'Erri de Luca.
Recorde que la meua mare li deia simplement "herba roquera".
Ostres! Doncs jo sóc al·lergica al pol·len d'aquesta planta.... Tot i que em sembla que el que realment produeix les al·lèrgies és el fet que la contaminació es barregi amb aquest polsim de gramínies, etc.
Aquí també hi ha molta morella roquera, ara me la mirare amb uns altres ulls.
És que les coses bones, solen passar inadvertides i les plantes humils desapareixen entre les flors més mediàtiques...
Bona nit Olga.
I jo sense conèixer tantes virtuts com dius, a part de la de la humilitat...
Glòria a Morella, doncs!
Pobreta, sort que la defenses, només en parlen quan causa al·lèrgies, com si fos l'única...
Com has recuperat el blog?
La meva mare, que és de Creixell, també n'ha dit sempre "herba roquera", i li atorga tota mena de propietats. A mi em fa por que no sigui parenta de la Parietaria Judaica, responsable de les meves al.lèrgies més bèsties, i no me'n fio gaire.
Una abraçada!
Era Sòcrates qui, veient un gos mort del qui tothom s'apartava per la seva carronya va comentar quines dents més blanques tenia? Tu amb l'herba roquera fas el mateix, perquè si n'arriba a ser d'enganxosa i difícil! és l'herba més manefla que hi ha. Però té dret a la vida, és clar.
Olga, me n'alegro que hagis recuperat el bloc. Quin ensurt!
Bé, jo no tinc ni idea de flors, però m'agrada mirar-les! Me l'apunto
La humilitat d'algunes herbes xoca amb la supèrbia d'algunes persones, en un pecat que porta aparellada la penitència a l'ignorant.
Avui, ho he de reconèixer, m'has donat una lliçó. Quin goig passar per aquí i marxar-ne una mica més savi.
Suposo que deu anar bé per fer baixar la ingesta cervantina de l'altra dia, oi?
Tenim molt abandonades les herbes. En canvi, la gata de casa quan surt al balcó sap amb purgar-se.
M'has fet pensar que un dia d'aquests he de fer a les nenes (les meves, que a casa cuino jo) una sopa de farigola.
I mira, m'has fet venir l'olor dels eucaliptus que posàvem a escalfar sobre l'estufa de petits.
Publica un comentari a l'entrada