CALAVERES
AMIGUES
*
5-4-13
*
Agraeixo
les interessants i amables respostes rebudes a la meva sol·licitud de lectura
del palmell. N’hi ha una que m’ha fet recordar una frase de Hermann Broch. És
de Sílvia quan diu que les dents també ofereixen lectures del cos.
He escrit molt d’esquelets, i el meu
protagonista en molts contes i novel·les és l’esquelet d’Horaci, un esquelet
viu que surt respectuosament quan dorm el cos.
Doncs bé, Broch fa notar que el
nostre esquelet té una part visible: les dents. No ho havia relacionat fins que
ho vaig llegir. Caure-hi, que se’n diu. I em va fer gràcia alhora que un cert
temor que l’esquelet no es vulgui avançar més i mostrar-se.
Les calaveres que es veuen aquí són
del Museu Arqueològic de Tarragona. Cada os ben numerat i controlat, perquè si
han arribat als dos mil anys no és cosa de jugar-hi: són venerables, immortals
i amigues. Hi vaig presentar el meu llibre LOS VIAJES DE HORACIO ANDERSEN (Arola
Editors) i el Museu va tenir la gentilesa de mostrar-les. Elles, les calaveres,
contentes que algú les recordés, i jo me les vaig fent amigues, pel dia de demà
encetar conversa.
*
12 comentaris:
Caram, no hi havia pensat que les dents són la part visible del nostre esquelet. A partir d'ara, si em trenco una dent, res de dentistes, aniré al traumatòleg, vet-ho aquí.
Buscaré "Los viajes de Horacio Andersen", l'argument m'ha encuriosit. Les calaveres amigues, els esquelets, ens ensenyen també d'alguna manera a acceptar la mort i, com tu bé dius, val més mirar-los de cara.
Potser la dentadura és una avançada de l'esquelet que, a més de complir la seva missió masticatòria, testimonia que, en realitat i sobretot, som esquelet. Però ja se sap. Tota la vida de l'ésser humà ens la passem amagant l'esquelet. Porqueya se sap que tindrà una relativa eternitat en què s'exhibirà encara que sigui en la profunditat de la terra.
Recordo la meva primera professora de literatura quan explicava com de blanques havien de ser les dents d'una dama al Renaixement. És la part visible dels nostres ossos, i sembla que s'ha de cuidar molt.
Us ho devíeu pasar molt bé, en la presentació del teu llibre, si tenim en compte el tip de riure que s'estaven fent les dues calaveres de les puntes :)
Una abraçada!
Fa efecte la teva foto amb les tres calaveres, que semblen vernissades i contentes i amb unes bones dents, millor que les meves . Petons.
La primera imatge fa una mica d'efecte, amb les calaveres enfocades des de tan a prop. Tot i això, les calaveres semblen eixerides, simpàtiques i ben divertides, ja que porten un bon somriure en el que era la seva boca. Ja ho diuen: somriu, la vida és bella! Fins i tot hi ha gent que quan està morta és feliç. Deuen viure la mort amb optimisme.
Apa, bon cap de setmana i descansa!
Gisela
:) :) :) :) :) :) :)
Caram, vist així encara fa més angúnia anar al dentista perquè ens llimi l'esquelet.
I que ens passa els que tenim l'esquelet incomplert? A mi em falta una dent. Me la vaig trencar al caure jogant amb el meu germà i no he volgut mai posar-me una pròtesi. Es com la meva senyal d'identitat. Raret que sóc. Una abraçada: Joan Josep
No sé si en vida devien ser felices, ara semblen força contentes, però a mi em fan una mica de "yuyu"...
Petonets.
Aquell dia vas estar molt ben acompanyada.
Sempre riuen sense hipocresia. I no hi ha res més fidel que un mort.
Publica un comentari a l'entrada