L'ÚLTIMA TARDA AMB ELLA

L’ÚLTIMA TARDA AMB ELLA

*

30-3-13

*

¡Va ser preciosa i blava, l’última tarda

que ens trobàrem amb ella!

“Entreu, que parlarem a l’ombra”, ens convidava.

El seu porxo era fresc, en penombra,

hi tenia torretes amb lliris

i al pati, a l’aire lliure, s’hi gronxaven

malves reials a compàs de les hores.

 

Vam beure i vam sopar allà,

perquè ja ho vèiem, que ella l’estimava,

sabia que nosaltres n’estàvem al cas

era com si, de pas, ens estimés també a nosaltres.

Vam riure i conversar com si aquest món

s’acabés allà on érem; i llavors

les mirades teixien els últims poemes de la tarda.

 

El carrer feia olor de terra humida,

passos lents retornaven de la feina;

lleu, molt lleu, serena i estremida,

emmudia la nit transparent.

 

Fou l’última vegada:

vam saber que la mort s’acostava,

que rondava a l’aguait

quan l’alba ja naixia.

*

Del llibre “El sol a les vinyes” (Òmicron)
Transparència floral. OX