LLAMPS AMB MALA BAVA
*
12-3-13
*
A qui ens agraden les tempestes, patim mals temps: des de l’estiu, i
encara, que no he sentit tronar. Només al cinema hi plou, neva i trona., i així
em faig l’efecte.
Trons i llamps n’hi
ha, només cal sentir els extremenys, els madrilenys i la Cort del Faraó, amb
l’espinguet graller de la senyora que dinava entre poms de flors comprades als
xinesos (diuen).
Però ara em refereixo
a tempestes que poden donar joc literari macabre, dels que m’agraden a mi,
autora també de literatura negra encara que tothom ho vulgui ignorar. Dels tresors de biblioteques i arxius en
parlen els savis i els neòfits perquè són un pou de troballes. D’un plec de
papers en carpeta n’acaba de caure un retall de diari que diu així:
“TRIESTE. ESPARCE LAS
CENIZAS DE SU HERMANO Y LE FULMINA UN RAYO.”
Titulars com aquest són
els que comento quan vaig a explicar llibres als col·legis. I els que sovint
prenc com a punt de partida de contes i novel·les. El fet va passar a la
muntanya alpina de Montasio. Perfecte. Un rèquiem pel protagonista, però ¿qui
va ser, realment, el protagonista? ¿Un germà o l’altre?
* Collage d'OX: "El llamp de la mort"
12 comentaris:
La que hagués embolicat el Shakespeare amb aquesta notícia. Perquè "el vessador de cendres" (¿T'agrada com a títol d'un conte?) havia assassinat el seu germà per a poder casar-se amb la seua cunyada i així ser nomenat rei. Pura història universal. Una abraçada.
Certament alguns titulars de diaris inviten a encetar l'escriptura d'una conte.
Com aquell que fa poc, en un restaurant, enverinava els companys de feina que li queien malament. Molt literari!
A mi també m'agraden les tempestes, les naturals, les de veritat. Els llamps i trons dels que parles, dels exabruptes espanyoleros, no m'agraden gens... quina gent!
El titular dóna per molt, eh?
Jo no sé si la realitat crea titulars, o els titulars creen la realitat.
En tot cas, les tempestes reals, malgrat la seva desfermada força, a vegades semblen més dòcils que les artificials.
Olga, m'has fet riure. És molt bo. Gràcies perquè no necessitava.
Desprès d'aquesta noticia, no penso tirar ni les cendres de la cigarreta. Bé, fá més de 20 anys que no fumo.
Parlant de tormentes, t'haurien agradat les tormentes seques a la nit a l'Àfrica. Sense exagerar es podia llegir sense donar la llum. Una abraçada: Joan Josep
He sentit a dir que ho feia en cerles concèntrics, de fora cap dins. Que es va asseure al mig a esperar. Potser amb un cigarro a la boca.
Ja és mala sort...A mi em fan molta por els llamps si la tempesta m'atrapa al carrer, si sóc a casa de vegades miro per darrera els vidres i faig un salt cada vegada que espetega algun tro...Les altres encara em fan més por!
He,he, una boníssima pregunta.
A mi em fan por els llamps però sento atracció per la tempesta deixant anar electricitat sobre boscos i gratacels mentre el tro ja ressona i ens fa pensar que bé que som a casa, a aixopluc...
Això de Trieste és clarament una tragèdia i tanmateix resulta còmic i és el que diuen, que els extrems es toquen.
Salut, Olga.
El protagonista va ser el llamp.
Publica un comentari a l'entrada