27-5-12
*
“REGA ALLÒ QUE
ÉS ÀRID”
*
Escoltar cant
gregorià autèntic, ressons greus que omplen voltes de pedra amb compassos
pausats i plens de sentit, és un plaer que, malauradament, queda sepultat per
la cultura dels sorolls desmesurats, malalts com estem a causa dels decibels
agressius.
Com que avui és la festa de la
saviesa, ignorada per tots aquells que ni saben que tenen arrels, proposo que
escoltem la seqüència del dia: “Veni Sancte Spiritus” (no la confongueu amb el
“Veni Creator Spiritus). La seqüència de
què parlo té una lletra preciosa i la seva composició s’atribueix, entre dos
rivals més, a Stephen Laughton (1150-1228), arquebisbe de Canterbury. L’he sentida
cantar pels benedictins de l’abadia de Solesmes. Aquesta abadia, que pertany a
Le Mans, és la conservadora del cant gregorià genuí des dels segles V i VI fins
als nostres dies. Però, per exemple, a l’interior del monestir de Poblet, el
cant profund i ondulat també us transportarà en el temps i no precisament al
passat, sinó també al futur, en un desig del que podria ser la bellesa
sostinguda i creadora.
“Renta allò que és sòrdid;
“rega allò que és àrid;
“sana el que és malalt.”
*
Collage d'OX (Sèrie últimes llums)
7 comentaris:
M'agrada el cant Gregorià, és molt relaxant i t'encomana pau...I és veritat, et pot transportar al passat , però també al futur...
El pare va estar una temporada a Montserrat i cantava gregorià amb els monjos...
Bon vespre de diumenge Olga.
“Renta allò que és sòrdid
(l'economia que els nostres maldestres governants han deixat embrutar? creus que és possible, rentar la cara - amb justícia per tothom- al que han fet?)
“rega allò que és àrid
(o sigui: esforça't perquè algun dia et doni fruits... serem capaços de seguir aquest consell?)
“sana el que és malalt.”
(el millor seria no deixar emmalaltir, no? però la humanitat és perversa per ella mateixa i no s'estima prou... i per això cal tenir-ne cura quan potser ja no hi ha remei)
ostres, estic catastrofista, no?
Sentir gregorià en un monestir en penombra i fer meditació de tant en tant potser ens aniria bé a tots plegats!
Bon dilluns de Pasqua granada, Olga!
Que així sigui, ens fa molta, molta falta curar el nostre esperit malalt.
No és el de tothom, podeu pensar. Però al capdavall, sí. La humanitat és un cos encara que no ho sàpiga ni ho vulgui saber.
Em sembla molt pertinent, sobretot pel que et dóna d'introspecció el gregorià. Sordidesa, aridesa, malaltia ... fugim! sobretot de la primera.
M'agrada molt el que diuen aquests versos, com "treure gotes de pluja d'allà on no ha plogut mai", que deia Jacques Brel.
Els versos sembla que vulguin constatar allò que fa més falta a la nostra societat actual: sanejament.
De menut, tenia un professor molt fanàtic del cant gregorià... i va arribar a fer l'intent de que el cantéssim! Vam arribar a provar-ho en una església... ja pots comptar com deuria quedar, amb aquella veu de marrecs que teníem tots!
Reconec que ha estat la meva única aproximació a aquest tipus de cant, la veritat!
Publica un comentari a l'entrada