*
LA LLÀGRIMA DEL PRÍNCEP DE SALINA
*
Hem revisitat El Guepard, única i esplendorosa novel·la de Tomasi di Lampedusa (Palerm 1896-1957), el solitari, príncep de Lampedusa i duc de Palma de Montechiaro. La novel·la, escrita dos anys abans de la mort de l’autor, li va ser rebutjada per les editorials, cosa que li va produir una gran tristesa. Després de mort el publicaven.
Luchino Visconti és un dels grans del cinema i, del Guepard, en va fer una pel·lícula potent, profunda, bellíssima, perfecta, el 1963. No n’explicaré ara el contingut, que és ric en variacions i interpretacions. La unificació d’Itàlia produeix també a Sicília els seus canvis implacables. Per això primer el nebot, Tancredi, i després el príncep, diuen la frase tan repetida: “És precís que moltes coses canviïn perquè tot continuï igual.” El món gira però la frase, amb la seva veritat, subsisteix: alguns hi entenen el cinisme de les classes altes
Faig abstracció de totes les vicissituds que Lampedusa detalla i que el cineasta mostra per centrar-me només en un sol detall magnífic i subtil: la llàgrima del príncep de Salina davant del mirall. Es produeix cap al final de la història, mentre el ball s’acaba, els convidats conversen i mengen, els criats comencen a apagar les espelmes i el vestit blanc i esplendorós d’Angelica s’esvaeix salons enllà, travessant sumptuoses estances.
El príncep, que ha recorregut els salons de palau, es mira fixament al mirall i, amb lentitud, deixa lliscar una sola llàgrima, sense alterar el rostre sever. Llàgrima per la Història i els costums, que canviaran indefectiblement; pel seu propi món tancat en fèrries tradicions; per Angelica, que simbolitza la joventut que es perd sense remei. I per totes les vides particulars, sensibles als canvis que es produeixen malgrat les conviccions de cadascú. La llàgrima del Guepard, la sola llàgrima del rostre incommovible, és la llàgrima nostra, la dels que entenem el món on vivim, que hem estimat aquest món que ara, sense poder-ho evitar, se’ns apaga, com les llums de palau acabada la festa.
*
8 comentaris:
És gairebé una llàgrima col·lectiva. Una llàgrima coral. Corall.
Un llibre que guanya amb els anys, cada vegada és millor, la pel·lícula, el mateix, Lancaster en estat de gràcia i el paper de la seva vida, tot i que en la seva etapa madura en té una pila, d'inoblidables.
Jo l'he vist més d'un cop, aquesta llàgrima. I m'hi he projectat, encara que sembla que no pugui ser.
La llàgrima del dol, el que ens hem de permetre fer. És imprescindible el dol per a donar pas a la continuïtat de la vida amb alegria, sempre hi ha aquesta cadència. D'aquí ve que entenguem tan bé el sentit d'aquesta llàgrima.
El guepard, la novel·la em sembla magistral i la pel·lícula és la meva predilecta que és dir molt.
Recordo la llàgrima del príncep. Recordo el ball amb la futura neboda i els gelos de Tancredi.
Una joia, Olga. Una pel·lícula que em va fer sortir del cinema diferent i, si se'm permet, millor, que quan m'esperava per entrar-hi.
Rep el meu afecte!
Meravellosa novel·la, magnífica pel·lícula, una joia el teu apunt sobre una llàgrima que resum tot allò que el Gil de Biedma va dir: Que la vida iba en serio...
La llàgrima llisca galta avall, a poc a poc, però la vida passa de pressa.
És que de vegades Olga, en una llàgrima si amaga tot un món...
Bona nit.
Publica un comentari a l'entrada