*
24-4-12
*
Una amiga blogaire em demana que expliqui com va anar el dia d’ahir, sant Jordi=llibres=festa.
1- 10, 30- Entrevista ràdio+tv locals llampec però suficient per al dia que érem i la cua de participants. Cal precisar que als diaris locals i comarcals ja havien aparegut entrevistes prèvies i extenses.
2- 12- Entrevista tv3 llampec íd.
3- Clima agradable sol/ boires/ globus de partits polítics enredats pels arbres com llums de Nadal, sobretot els vermells. Afegit de tota mena de grups reivindicatius amb gran contaminació acústica; parades polítiques íd.; venedors de roses de tots colors. Desfilades de grups que haurien fet la delícia de Salvador Espriu quan explica allò del tolit a les escales, i que no descric per no ferir sensibilitats. Espriu és millor prosista que poeta.
4- 1,30 – Recepció municipal escriptors al pati pelat del teatre Metropol. Entrevista llampec Cat.Ràdio.
5- 3,15 - Dinar a cal xinès simpàtic que parla català i a qui tothom parla en castellà així que el veuen. Té ple, és clar, ja són quarts de quatre.
6- 5 a 6 - Signatura a la primera parada de les tres que em toquen. Sola en un tauler llarguíssim, escric tot un article per a La Vanguardia (també només local) i no goso alçar els ulls per no veure la gent com em miren segurament amb commiseració o indiferència. Signo poc. Al meu voltant tothom demana el llibre ”El jaio de 100 anys que...”. S’ha exhaurit. Caram amb el jaio aquest. No cal dir que els meus músculs es van engarrotant. Em sento un ninot, amb els meus pobres llibres davant.
7 – 6 a 7 - Al taulell següent ja hi ha algun escriptor més i en vista de l’èxit comencem, con fa certa escriptora coneguda, a vendre llibres com peix: “Compreu-lo, va, que és baratet i encara s’hi fa rebaixa...” “Que jo ja he llegit aquest d’ell i és molt bo...”. Algú pica, altres ens miren amb un somriure de llàstima. Aquí en signo algun més i em ve a trobar un jove que resulta que és de la fonda de Vilaller on sempre ens aturem a dinar camí de la Vall d’Aran: es veu que vaig escriure alguna cosa al seu llibre de visites i en recorda el nom. Em compra un llibre. ¿Veieu, quines coses té la vida? Em conforta.
8 – 7 a 8 - Última exposició al públic. Al costat tinc un xicot que no para de signar. Recoi. I no el conec de res... A l’altra banda Jordi Tiñena. Segons els editors, som els millors escriptors de Tarragona, ell en home i jo en dona. Paraula del Nen Jesuset. Com que hem fet els deures i ens hem llegit els respectius, ens els podem comentar. Riuades de gent ens miren, però ja no sóc sola. Signo una mica més. Els músculs rígids, ja tinc ganes de tornar a casa. Ningú ens ha ofert un trist cafè, tret de la primera parada, més gentil, però no l’he acceptat. Em pensava que... més endavant potser.... I la recepció de migdia era magra, com els premis, que n’han suprimit la meitat. Castells. Sardanes. Cap a casa.
Avui no m’aguanto. No pas de la feina de signar, sinó del neguit muscular i moral de l’exposició al públic. I de reconèixer que mai, per bé que escrivim, no podrem passar la muralla que ens separa de Barcelona, on ni ens coneixen ni ens volen conèixer. Per això allà només triomfa la publicitat que es fan ells mateixos, tan previsibles.
Bé, jo no volia escriure aquest post, però m’ho han demanat i no sé mentir. No tinc caràcter de venedora de fira, sense que s’ofengui ningú, com va dir un editor fa quatre dies.
*
Collage d’OX
10 comentaris:
Una crònica que hauria agradat molt a la Clarice Lispector. Es va fer un fart de dir a les seves cròniques que ella no sabia mentir, i sort d'això. Ara que les podem llegir la veiem amb tota la seva humanitat. Això em recorda la frase de "La Flauta màgica", de Mozart: "És més que un príncep, és un home!"
La humanitat s'ha de conquerir, per això és una categoria.
Déu ni do el trot que has hagut de dur. Sempre que he vist escriptors a la parada esperant per signar m'he imaginat que els passava el que tu expliques. Veig que sí, que no l'errava, i ara no sé si plànyer-vos o admirar-vos.
Bon dia Olga, sóc a Barcelona i per Sant Jordi també. Vaig fer el recorregut per les paradetes i vaig veure reflectit el que expliques en el rostre entre seriós i riella forçada, d'una escriptora que m'agrada de veritat. Ja és gran i se la veia cansada a més estava sola en un llarg mostrador com el teu. Segur que també se sentia com tu.Vaig buscar la Inundació des de les Rambles fins a Passeig de Gràcia i al final el vaig trobar. Era a primera fila com a llibre destacant. A ciutat també us estimem. Salut i bon dia.
Quan es té alguna cosa per explicar, escriure és un plaer; tanmateix, la feina de presentar esborranys a concursos i editors, presentar llibres i signar-los, ja són figues d'un altre paner.
Però tot plegat forma part d'aquesta mena de feina que hem assumit voluntàriament i que alguna satisfacció ens dóna.
Jo només puc dir-te que ja he vist el teu darrer llibre en diverses llibreries de Barcelona i em va fer molta il·lusió! Barcelona pot ser un mur colossal, però té algunes esquerdes que, entre tots i jo el primer, mirarem d'anar fent més grans!
Dos herois, hi veig: l'escriptora maratoniana i el xinès patriòtic. Dos gegants guerrers.
Cansa només de llegir-ho... així que fer-ho ha de ser...!
Bé, en tot cas, suposo que t'honora el fet que et reclamin, i honora la ciuat també.Ni que aquesta ciutat no es digui Barcelona!
Caram , Olga no em negaràs que el dia et va donar per molt, si ja sé que també deu ser molt cansat, però és el peatge que heu de pagar els bons escriptors...
Com has pogut comprovar en aquest post, a Barcelona també t'estimen...
I vendre més llibres o signar-ne més no sol ser sinònim de qualitat de qualitat, amb algunes molt respectables excepcions...
No havia sentit mai això del dia del gos, és perquè després d'una activitat febrosa toca descansar?
Ho sento, he posat més qualitat del compte...
Això que se't posin els músculs rígids no reflecteix pas el molt que val el teu llibre. Si no hagués treballat hauria anat fins a Tarragona perquè me'l firmessis!
Publica un comentari a l'entrada