*
25 / 26 – 2-12
*
Entrem a la rebotiga de la llibreria, on es fan les presentacions. Assistim a la presentació d’un llibre de poemes, i de moment, com que és aviat, som la dona del poeta i jo; la resta d’amics és dispersa per la llibreria. En un racó hi ha un senyor d’edat, prim, morè i amb un barret amb ploma, que fulleja un llibre. Ens mira, interrogant perquè li fem perdre la concentració, i li diem: “ja es pot quedar, ja, que és una presentació de llibre”. Al cap d’una estona, ell: “¿un libro de qué?”; “de poesia”; “¿en catalán o en castellano?”; “en català”. El senyor magre surt esperitat. La resta de públic, que feia estona xerrant entre els prestatges, van explicar que l’home morè amb abric, barret i ploma va sortir remugant: “poesía, en catalán y todo mujeres...”. Això últim, aquesta vegada no era cert, perquè devíem ser meitat i meitat i potser més homes, ves.
Ho dic perquè així mig responc el post d’una amiga que es lamenta del poc interès que hi ha aquí per la poesia. Interès sí que n’hi ha: només cal veure els llibres que en surten publicats i la gernació que n’escriu als blogs, sempre amb la intenció de publicar un moment o altre. Això sí, ja saben quins improperis en poden esperar. En podem esperar, no me n’excloc pas. Ningú ens espera, als poetes; ho dic pel tòpic periodístic del “llibre tan esperat”. Ningú ens espera, és cert, però ens agrada llegir-nos.
*
Collage postal d’OX
14 comentaris:
De les entrades que mes m'han agradat del teu bloc, Olga.
Els poetes sembla que siguem el germà petit de la literatura, hi ha una mirada irónica i insensible... que a mi, personalment em fa sentir incòmode.
Salutacions.
Xavi R.
poesia i en català? Vade retro! - devia pensar l'home del barret amb ploma...
deumeu, quina llàstima!
És que la poesia és molt perillosa, Olga. No recordes allò de que era una arma carregada de futur? I ja saps, el més perillós és el que no existeix però se'ns presenta com absoluts (la felicitat, els déus, inclòs el monoteista, la llibertat, la saviesa, l'amor ... el futur) No fa gaire alguns articles especificaven que certs dictadors sanguinaris havien estat poetes, encara que jo crec que no haurien estat poetes de debò, sinó en tot cas vulgars bergants de la paraula. Els que hem cregut que la poesia, com la cançó, és alliberadora (aquest terme és molt particular, òbviament) o ens serveix almenys per caminar el camí ja ens deixem enganyar per ella. Jo no aspiro a ser dictador, tampoc a ser poeta. Si la primera accepció em aconsegueix a comprendre-la, perquè em va tocar en les carns, la segona continua sent una mica etèria ... però hi ha tanta bellesa en ella, que em porta a l'hort. En espanyol o en català.
És cert, potser ningú us espera als poetes, Olga, però un bon dia hi haurà algú que llegirà un poema, sense ser gaire conscient del que acaba de fer, i sentirà com si una veu externa repetís exactament les paraules que li cremen a la gola i al cor, i que no és capaç de saber expressar. I llavors el poema es convertirà en la seva veu, en la seva salvació, en l'aire que respira, i el descregut de la poesia cercarà com un desesperat l'autor o autora d'aquells versos, en llegirà àvidament tots els seus llibres, i mai més tornarà a ser un descregut de la poesia.
Per cert, Olga, si passes un moment pel meu espai, t'adonaràs que la casualitat ha volgut que també jo avui parli de la presentació d'un llibre, però des d'una vessant molt diferent de la teva. Amb tot, m'ha sorprés la casualitat.
Una abraçada, poeta.
Olga, jo també penso que sí , que hi ha interès per la poesia, moltes persones n'escriuen...potser massa i tot. Ho dic perquè tots/es ens hi atrevim, a fer quatre versos i de vegades, potser li fem un flac favor a la poesia, però...En canvi a les presentacions no sol haver-hi gaire gent i sap greu, per la persona que hi ha posat tanta il·lusió...
Bon diumenge.
Si algú té l'aspecte d'hidalgo i duu barret amb ploma, poca cosa bona se'n pot esperar.
Jo diria que la poesia catalana està més viva que mai. D'acord que és un gènere minoritari i potser no té molts lectors, però sí molts autors, i uns quants de tan bons com els més clàssics.
L'escriptora estadunidenca Erika Jong va dir que la poesia era la vida íntima de la cultura i em vaig quedar amb la frase, per a mi, molt afortunada.
Ningú us espera als poetes potser perquè sabem que ja hi sou i escriviu les nostres vides a travès de les vostres.
Hi ha molta gent, catalana i hispanoparlant, que ignora totalment la força d'un vers alçant-se en el silenci.
Bon cap de setmana!
m'has fet rumiar, Olga... per què a vegades escric versos? hi donaré voltes :)
bon diumenge
La poesia té molt de crèdit i molta incomprensió alhora. Com Catalunya, com les dones.
Tothom diu que sap rimar, i com l'Aznar, només ho fa en la intimitat :D
Jo, impúdica, rimo al bloc, hale!! ;)
La poesia és perillosa i les dones que llegeixen i escriuen encara més!
(Aquest personatge de la llibreria mereix un conte!)
És possible que les lletres no agradin tothom, però escriure esdevé una activitat íntima i plaent que no espera massa reconeixements públics.
En l'actualitat -abans potser era diferent, en temps de l'Espriu, vull dir-, la valoració de la poesia respecte de la novel.la és semblant a una pintura a l'oli i un gravat, posem per cas. A l'oli hi ha més 'matèria'... A nosaltres ens fa somriure, és clar, però és així.
Publica un comentari a l'entrada