*
23 / 24 (dia afegit per ser any bixest)-2-12
*
Aquest és un preciós mantó de Manila del 1860, de color festuc, de propietat particular a Sevilla. Jo en vaig heretar un de l’’abuela’ Maria, i també de color festuc, de ric caient, que descansa al fons d’un armari. Només l’he fet servir per disfressar-me i ja fa anys. M’agraden els balls de mantons que se celebren a molts llocs, a Catalunya i fora de Catalunya i que són això, balls i lluïment de la peça brodada.
Però ara s’ha reunit el Consell d’administració de RTVE i entre altres coses ha ressuscitat l’execrable tema d’oferir curses a l’hora del berenar dels nens. De mirar si els poden ensenyar la virilitat espanyola i castissa de la tortura, de la sang i de la mort, aplaudida per dames amb malaguanyats mantons de Manila si és que en porten, però que estan molt associats a tals tragèdies: un torero trepitjant el mantó d’una castissa, que li posa al pas sembla fins i tot evangèlic, com el moviment del toreig dit ‘verónica’.
La casta espanyola, ara valenta, ensenya les banyes, calciga, esbufega, presta a atacar. Quina llàstima que la cultura que transmet hagi de ser celebrar la tortura amb aplaudiments. I és que l’aristocràcia, a Espanya, és la dels toreros, nòvies de toreros, amants de toreros, admiradores de toreros i poca cosa més. Si ho mirem bé, cultura rima amb tortura. ¡Ai mare!, pobres toros i pobres cavalls. Ja ho canten amb bona brama els grans “divos”: “Granada, tierra ensangrentada en tardes de toros...”. Ai, que em claven la bandera...
*
Composició d'OX
11 comentaris:
Que bonics, els colors i el brodats! Ja he vist els ocells que avui he pres per refugi :)
Llàstima de la sang que sempre els agrada vessar i del patiment i de la tortura... del trist i malaurat espectacle.
Ni aristocràcia ni burgesia il·lustrada no ha tingut mai aquesta anomenada Espanya. Què hi farem? Així ens va la cosa.
No som europeus, no, amb aquestes maneres cridaneres i saludant els toreros com si fossin el rei. Però què dic, hi ha reis que tampoc no ens fan europeus...
Els mantons de manila m'encanten, la germana de la meva sogra va guanyar un petit premi en un ball de l'envelat, que s'havia de ballar amb mantón de manila!
quant als toros i a qualsevol tipus de tortura cap a un animal, m'esfereeixo només de pensar-hi. Ara que... què me'n dius, de la matança del porc a casa nostra, eh? bufffffff...
No m'agrada cap mena de tortura i, tanmateix, haig de confessar l'atracció que sento per l'estètica torera. Crec que sento una fascinació semblant a la que senten alguns estrangers. Els mantells són preciosos. Jo me'n vaig comprar un que em poso en comptades ocasions. Ni els toros n i el mantll em semblen netament espanyols. El mantell és de Manila, és clar i els toros, mai no oblido que la plaça més antiga de l'estat és la d'Olot i tots sabem el prestigi que tenen entre els taurins -jo no en sóc-les corrides que es fan al sur de França.
Molt bell el teu mantell, Olga!
Sóc "estrangera" i en contra de "l'espectacle" dels braus. Com a bona catalana d'adopció vaig signar en contra de les "corridas". "Els Gats tenen 7 vides" mencionat per l'Olga en el seu post anterior és un llibre plé de vida animal.
Els braus sagnant, els cavalls esbudellats, la sorra tacada de sang... On és l'estètica?! Això és cultura?!
Malament va un país que té per emblema la cultura de la banya.
Jo havia treballat al Poble Espanyol en una botiga de toros, folclòriques i mantons, on no podia parlar en català. Més antinatural en mi i en el país on era la botiga al capdavall, no ho podia ser.
Jo també ho dic Olga, pobres toros, però els de les curses els embolats...
Qualsevol diversió a costa del patiment d'un animal em sembla, mai millor dit, una animalada...
Però els mantons de Manila els trobo unes peces d'artesania molt boniques, llàstima del mal us que se'n fa de vegades...
Per si Jacqueline torna a entrar, l'estètica dels toros està en la bellesa de les places, en el vestuari dels toreros, en el ritual quan es vesteixen, quan resen, quan fan "el paseíllo"...El capot alçat, la posa del torero, el toro provocat. Quan ja està a punt d'arribar la sang deixa d'interessar-me l'espectacle.
No crec que m'hagi de justificar però si preguntes on és l'estètica, voilà.
Ja està dit tot. Cada dia que passa estic més convençut que això que tenim és la II Restauració. Què podem esperar doncs?
Publica un comentari a l'entrada