*
“VINE, DOLÇA MORT”
*
“! Tu crides la mort!”, em va dir, espantada, l’amiga farmacèutica.
“No, sols canto la bellíssima peça de Bach “Vine, dolça mort”
Les imatges tètriques les deixem per a qui es vulgui recrear en la mort i les seves representacions, fet massa freqüent però real: en arribar al món, som condemnats a mort, resolució cruel, per cert.
“M’imagino la mà que em tanqui les parpelles/ com he vist esfullar les roses les més belles”, canta Barbara. “Oh quin consol, quina alegria, / sentir el traspàs de l’agonia, /cloure mos ulls ta mà suau”, fa la peça de Bach “Anant amb tu”. Si has de ser dolça, mort, ja pots venir. Si has de ser cruel, ja t’aniré a buscar jo.
*
Sepulcre de la reina Maria Bárbara de Portugal, per Juan de León. (Salesas Reales. Madrid)
*
“Vine, dolça mort”, Coral 478. En youtube per Lluís Claret, violoncel.
“Anant amb tu” (Bist du bei mir) Ària Llibre d’Anna Magdalena Bach.
8 comentaris:
Volem oblidar la mort i és l'única certesa que tenim. Per això estem convertint la celebració d'avui en una mena de festa de disfresses.
Naixem condemnats, però vivim el compte enrere intentant ser feliços. A vegades la persistència humana és commovedora.
Sempre s'ha dit que la vida és una mena d'aventura de la qual ningú en surt viu. I com això és evident, cal agafar-s'ho amb filosofia.
Mai no m'ha espantat la mort. L'he coneguda de prop i he après a estimar-la. L'únic que em fa por és que el trànsit sigui dolorós. I recordem sempre, també, que hi ha vida abans de la mort.
Recordeu-vos de viure, deia Goethe. Mort i vida van juntes, però mentre vivim, vivim!
Sens una no hi ha l'altre. Però fa temps que l'amaguem. No fos que ens espatllés la vida.
Quelcom de nosaltres viu mentre som recordats, que sigui per coses bones doncs.
La mort és l'única cosa que no fa diferencies, vull dir que ningú se'n lliura. Encara que sigui una mort dolça, em costa pensar que algú la cridi...
El que li passa a l'Israel em sembla que és força general, més que por a la mort, tenim por a patir i això és molt humà...
Llarga vida a tothom.
M. Roser
Publica un comentari a l'entrada