*
O ENS MATEN O ENS MATEM
*
Des dels diaris s’insisteix: “Les previsions de l’INE són funestes (...) les morts superaran els naixements el 2020.” “Les dades ensorren la moral dels més positius.” “El col·lectiu de gent gran creix cada any que passa.” Repeteixo el que deia dies enrere: “L’envelliment demogràfic, nou risc per al benestar”, assegura el Consell Assessor de la Generalitat CTESC.
Xecs, com se sol dir al sud, cal que ens traguem del mig. Per a nosaltres no n’hi ha, de benestar, tot al contrari: ens falten les infraesctructures socials més necessàries, i a Tarragona mateix, gran camp de la indústria química, el que va ser magnífic hospital Joan XXIII, amb grans professionals, no ha tingut mai unitat de cremats i a més ara tanquen quiròfans i suprimeixen llits a la velocitat del llamp. Als CAP no hi ha substituts de metges de capçalera. És a dir, ens seguen l’herba sota els peus callant callant.
Volem tenir, això sí, els Jocs del Mediterrani, que suposen grans inversions, mentre les construccions bàsiques estan paralitzades. Canalla en barracots per escola i encara, els que en demanaven dos només en tindran un i gràcies. Visca la política previsora. Visca la política social. Som ciutat Patrimoni, i això es veu que dóna pa, però un pa amarg.
De manera que com que els jaios sobrem – ara recordo la cèlebre novel·la “Quan es fa nosa”, de Josep Pous i Pagès -, és bo que alcem un clam perquè s’instauri d’una vegada l’eutanàsia activa per llei: els governants ens assenyalen aquest camí. Molts hi deuen haver pensat, però els hipòcrites fingeixen que s’esgarrifen de sentir-ho. M’esgarrifo més jo d’escoltar una i altra vegada que faig nosa, que sobro, que prenc el benestar dels altres. Perquè ser vell, avui, significa això: sacrificar els altres, que t’haurien de dedicar temps i euros, i això és inassumible.
*
“Aquestes dones...” Henri de Toulouse-Lautrec. Museu de Belles Arts de Budapest.
9 comentaris:
Olga, en aquest país, si tens un bon coixí de diners per pagar-te totes les assistències que necessitis, no en faràs de nosa a la societat, no; al contrari; els qui fem nosa som els qui no tenim més remei que acudir als serveis bàsics que per llei, per justícia, per democràcia ens pertoquen. En un país arruinat, tots els qui reclamen serveis en fan, de nosa: joves i grans, estudiants, aturats, jubilats...
Però cal mantenir l'esperança d'un temps millor, i si no ens ve de fora, el cercarem a dins de nosaltres mateixos, Olga. Contra les notícies que ens fan posar de mala llet, una forta riallada! Tenim prou edat per a poder permetre'ns-ho.
Una abraçada.
Interesante post Olga,
es un placer haber pasado por tu blog.
feliz semana.
Galionar la toca, tots fem nosa, perquè és a tots sobre qui cal fer caure la responsabilitat dels seus errors i les seves covardies, així la diluim i tal dia farà un any. L'altre dia, una noia per baixa maternal se m'excusava per no venir a treballar abans d'acabar la baixa. Em va semblar esgarrifós que pogués pensar que el que feia estava malament: criar la seva filla els primers mesos de la seva vida! Però és que abans, una altra dona, superior seva li havia fet saber el "tort" que causava a l'empresa. Llegir les persones com estadístiques, o volum de diners, és la fórmula que hem trobat per aferrar-nos a un vell sistema caduc i moribund, que aquest sí que està gagà i ni l'eutanasiem ni res. Ja ho veus, sobren els vells, sobren les mares, sobren els nens, sobren les dones ... on és aquell esperit de "les dones i els nens primer!"
Comparteixto totalment l'opinió de Gaionar i també de Clídice. No sé que puc afegir llevat del "ja s'havia dit". Bé, Pere Calders en un conte del 1967, "Zero a Malthus" ja va plantejar aquest tema de la població i la supervivència...
Maleïda ha de ser tota societat que no tingui bona cura dels seus vells, de la seva experiència i consells.
A l¡Àfrica se m'esgarrifaven quan els deia que hi havia residències d'avis. Ells no podien entendre que l'avi ni sigués a casa. Per ells l'avi és el sabi. On era, en la llengua ewé, amegah voldir vell i savi. Una abraçada
Galionar em sembla que has dit el que tos/es pensàvem...com poden dir que els vells fan nosa, quan amb la seva experiència ens poden passar a tots la mà per la cara...com ho farien una majoria de pares si els avis no es fessin càrrec dels nets? Que necessiten més serveis? Es que no s'han guanyat el dret a tenir-los?
Hi ha moltes civilitzacions que potser alguns consideren inferiors , on els vells són gairebé venerats.
La Clídice m'ha recorda't un acudit molt dolent al parlar de l'esperit de "les dones i els nens primer".
Enlloc de dir els primers en salvar-se...amb humor negre deia: els primers en ofegar-se...hi podríem afegir els vells també, no sé potser ja no és un acudit...
Una abraçada,
M. Roser
Les nostres societats són hereves del materialisme. El materialisme és una filosofia que han adoptat tots els idearis polítics. Hem 'matat' l'esperit. I matant l'esperit ens matem. L'esperit és el que ens dóna la dimensió humana. La matèria sola és carcassa pura.
OLGA, TOT EL QUE DIUS ÉS BEN CERT. PERÒ JA FA ANYS QUE ES DIU. ARA TOTA VENERACIÓ ES PEL CAPITALISME, NI LA GENT JOVE PINTA RÉS. MÉS BEN DIT CAP PERSONA PINTA RÉS EN AQUESTA FASTIGOSA SOCIETAT QUE HEM CREAT. AIXÍ ENS VA TOT. LA SOLUCIÓ JO NO LA TINC. TAN DE BO ES TROBÉS.
Publica un comentari a l'entrada