Comenta l’articulista Jordi Busquets la sensació que té “cada vegada que llegeix la ‘nota d’orientació moral’ que els bisbes espanyols –i entre ells, els catalans -, fan pública quan s’acosten unes eleccions, espanyoles lògicament (...)” . Acaba dient que no ha sabut trobar, en la doctrina catòlica, cap precepte a favor de la “unitat de la nació espanyola” ni cap advertiment contra els “separatismes.” I tant, que no, amic Jordi. Per no allargar el post només apunto tres realitats referents al judaisme-cristianisme.
1- L’Associació Bíblica Catalana, quan introdueix el Nou Testament, situa la societat jueva del segle I: “Pel que fa a la posició econòmico-social de la gent, en el nivell més alt hi havia una aristocràcia sacerdotal formada per unes quantes famílies de les quals sortia el gran sacerdot. Aquestes famílies controlaven els ingressos del temple. També cal comptar entre els rics (...)”.
2 – L’Associació Bíblica no ho diu (podria ferir sensibilitats), però els historiadors, sí. Quan estudien Natzaret, no el descriuen com un lloc pacífic i de somni “on vivia tranquil·leta la ‘sagrada família’. És terra conflictiva i rebel, on es teixeixen esperances i somnis d’alliberament en clau de resistència. Aquí va néixer Jesús i va créixer i es va educar en aquest clima.” Ho afirma John P. Meier, un dels més qualificats investigadors al voltant del Jesús històric, i ho recull Juan-José Tamayo, teòleg.
També sosté Meier que, en la història grecorromana, Jesús va ser un “jueu marginal”.
3 – Com a bon resistent i rebel, Jesús parlava i escrivia l’arameu. No escrivia en la llengua dels dominadors. Per això no el van entendre quan s’exclamava a crits des de la creu, abans de morir.
*
L’Església Catòlica continua mostrant la seva esplendor, demostrada en les visites del Papa i en la seva seu el domini territorial. I, almenys la Conferència Episcopal Espanyola, la connivència amb els partits que ja sabem, els de “una sola patria, una sola lengua”.
¿Com podia durar un rebel a l’estil rasta i okupa, hippy i independent, en una societat com la dels sacerdots de totes les èpoques? A més, deia que el seu regne no era d’aquest món, ben a l’inrevés de l’exemple del “gran sacerdot”. I no poso tothom al mateix sac, que hi ha honroses excepcions a pesar de l’oposició eclesial i el fantasma de l’excomunicació. Aquesta imatge de Jesús no la publiquen mai, perquè incitaria els fidels a la desobediència, i l’“stablishment” clerical sempre ha volgut controlar. Cada vegada ho tenim més magre. Jordi Busquets acaba el seu article amb una petició que subscric: “No seré jo qui negui als bisbes el dret a defensar la unitat d’Espanya. Només els demano, això sí, que abans de fer-ho baixin de la trona i es treguin la sotana.”
*
8 comentaris:
Bé. Ja sortirà una nota dels d'aquí, que de moment no poden deixar la Conferència Espanyola, o de l'abad de Montserrat, o la Conferència d'abads i Provincials de Catalunya...però la veritat és que tot això ja comença a fer pudor...A cap pais democràtic els bisbes es fiquen al costat d¡un partit i menys sacralitçen un pais o una política. L'ombra del nacional-catolicisme és allargada...Una abraçada: Joan Josep
Quanta raó. On queda allò de les arrels cristianes de Catalunya? I perquè aquesta por a que es trenqui la sacro-santa unidad què els hi va a ells si sóm o no espanyols?
Comparteixo les teves paraules.
més clar l'aigua.
Ni tan sols els evangelis expressen tota la veritat del Jesús històric, ja que només hi ha quatre evangelis canònics, els altres (ben interessants, com el el Felip o de Maria Magdalena) no hi entren. Però els investigadors de la veritat són tossuts, i de tant en tant van sortint a la llum, com el Guadiana. És clar que no interessa posar a la palestra l'actitud del Jesús rebel. Però tard o d'hora els creients, sense deixar de creure en el que Chardin anomenava el Crist Còsmic, veiem amb els nostres propis ulls el que la jerarquia ens amaga interessadament.
Jesús? ah! però va existir? doncs sortosament no devia ressucitar, perquè si ho fa li agafa un cobriment al pobre!
Cada vez se va enrareciendo más la manipulación que deriva de Dirán i Lleida, ha pasado por Oriol Domingo y Jordi Busquets.
1)Cuando se habla sobre esta nota, lo menos que se puede hacer es exponerla para que el juicio que se forme sobre ella, esté documentado. El lector que tenga un poco de espíritu crítico y medio minuto que dedicar, puede hacerlo en www.conferenciaepiscopal.es
Se encontrará con la sorpresa de que no se está pidiendo para nada que se mantenga la unidad de España y sin embrago, se legitima el separatismo. Se hace sobre éste una advertencia respectiva a la caraga manipuladora que se ofrece muy a menudo sobre la interpretación histórica y la opinión pública. Muectra de qyue es necesaria esta advertencia, es este blog, que lo interpreta todo como quiere, callando los veintipico aspectos restantes.
Hablan los obispos (Entre ellos, cuatro catalanes) sobre la tutela del bien común de la nación española.
La Doctrina Soccial de la Iglesia ha dejado muy claro que la tutela del bien comun es ejercicio y responsabilidad de sus gobernantes, por lo que a nadie tiene que extrañar esta alusión.
Si Juan tiene una bicicleta y me pide que se la cuide, tendré que cuidar de su bicicleta, no de Juan, que igual se va de vacaciones.
¿Por qué necesita Durán i Lleida de una larga retahila de aparatos repetidores progresistas que difundan sus consignas?¿Por qué necesita nadie andar repitiendo los errores de otra persona, con lo fácil que es equivocarse por uno mismo? No creo que traiga ningún beneficio.
Agur
Jo penso que l'església i la política no s'haurien de barrejar...
Hi ha prou camp per tots i prou feina, perquè cada estament faci la seva, de la millor manera possible.
I pot ser que algun cop coincideixin...No va ser el bisbe Torres i Bages que en el seu llibre, La tradició catalana, va escriure:"Catalunya serà cristiana o no serà"?.
M. Roser
Publica un comentari a l'entrada