26-10-10*
Patir mals d’amor és dolorós per a alguns, sobretot pels que estimen de veritat. Els que són estimats no en pateixen pas. Com que conec algú que té aquesta dolència profunda, em permeto transcriure-li la cançó que cantaven a l’espectacle LUCES DE VIENA. Els anomenats “Vienesos” van omplir de color i bellesa la nostra postguerra. La companyia d’Artur Kaps i Franz Joham, amb la famosa Herta Frankel i les seves marionetes, alhora que fugien subtilment del nazisme ens feien somiar a través dels seus elegants quadres artístics i somriure amb el seu bon humor. Ells tenien un remei pels malalts d’amor:
“¿Por qué llorar si tu cariño/ sin más ni menos te dice adiós? / ¿Por qué llorar si en la otra esquina, / en vez de una encuentras dos? / Báñate bien, toma coñac, y toma un tren para Canfrac, aló . / Porque llorar por un cariño / es ser idiota y nada más.”
Sempre em vaig preguntar per què allò de Canfranc. ¿No es podia anar a un altre lloc, que havia de ser Canfranc? Era frontera amb França, hi anaven els soldats a fer la llarga mili de muntanya... i tenia llavors una famosíssima estació, un prodigi d’arquitectura, sembla que ara mig abandonat i sense comunicació fronterera. Llàstima. Potser els vienesos imaginaven que l’enamorat o enamorada desenganyats podrien refer els amors al país veí. Quina frustració, si els tocava tornar a causa de la frontera tancada...
*
Collage postal d’OX
4 comentaris:
I el Gustavo Re?... era l'època de Mister Ed (aquell cavall que parlava amb el seu amo quan no tenien testimonis).
Fa temps, molt temps!
No la coneixia aquesta peça tan curiosa, però això de Canfranc m'ha deixat astorada. No hi ha la possibilitat de triar algun lloc més glamurós?
Canfranc és una mena d'estació cul de sac, sense continuïtat, igual com alguns desamors que caldria desar en el puo dels oblits.
Canfranc... Casa franca, casa oberta, llar, escalfor, amor...
Potser volien dir tot això, els vienesos exiliats del nazisme.
Publica un comentari a l'entrada