DESAMORS DE FRONTERA

26-10-10
*
Patir mals d’amor és dolorós per a alguns, sobretot pels que estimen de veritat. Els que són estimats no en pateixen pas. Com que conec algú que té aquesta dolència profunda, em permeto transcriure-li la cançó que cantaven a l’espectacle LUCES DE VIENA. Els anomenats “Vienesos” van omplir de color i bellesa la nostra postguerra. La companyia d’Artur Kaps i Franz Joham, amb la famosa Herta Frankel i les seves marionetes, alhora que fugien subtilment del nazisme ens feien somiar a través dels seus elegants quadres artístics i somriure amb el seu bon humor. Ells tenien un remei pels malalts d’amor:

“¿Por qué llorar si tu cariño/ sin más ni menos te dice adiós? / ¿Por qué llorar si en la otra esquina, / en vez de una encuentras dos? / Báñate bien, toma coñac, y toma un tren para Canfrac, aló . / Porque llorar por un cariño / es ser idiota y nada más.”

Sempre em vaig preguntar per què allò de Canfranc. ¿No es podia anar a un altre lloc, que havia de ser Canfranc? Era frontera amb França, hi anaven els soldats a fer la llarga mili de muntanya... i tenia llavors una famosíssima estació, un prodigi d’arquitectura, sembla que ara mig abandonat i sense comunicació fronterera. Llàstima. Potser els vienesos imaginaven que l’enamorat o enamorada desenganyats podrien refer els amors al país veí. Quina frustració, si els tocava tornar a causa de la frontera tancada...
*
Collage postal d’OX