*
Mont-ral, 16/17 – 8 – 10
*
Una persona dedica la seva vida a crear un producte que no té la mínima demanda al mercat i, encara pitjor, que la majoria de la gent rebutja. En termes econòmics diríem que és una empresa ruïnosa que es veu obligada a plegar i que val més reconvertir en una altra més rendible. Si la persona, tossuda, persisteix a deixar-se la pell en el producte que ningú demana, direm que s’ha begut l’enteniment.
A aquesta mateixa conclusió va arribar el poeta Jaume Rius després de tristíssimes experiències literàries: ni es venien les seves obres ni mereixia mitja línia encara que fos en algun gratuït. De manera que va decidir viure sota terra, en un dels nombrosos soterranis de la ciutat antiga. Allà no li calia veure els aparadors de les llibreries orfes dels seus títols, ni donar explicacions als amics. No es menjava els seus llibres, com Joan Evangelista a Patmos, però sí que va acabar com aquest romà, amb una mà davant i l’altra darrere. Ara es proveeix de nit pujant escales de gat cap a les botigues properes, i té comoditats que s’ha procurat amb el temps. Encara escriu poemes, sí, però, com ell, ja no veuen la llum del dia.
Els escriptors tenim el trist destí d’acabar com l’amic Jaume Rius. I no us penseu que és ell sol, qui viu als soterranis.
*
Collage d’OX
*
Una persona dedica la seva vida a crear un producte que no té la mínima demanda al mercat i, encara pitjor, que la majoria de la gent rebutja. En termes econòmics diríem que és una empresa ruïnosa que es veu obligada a plegar i que val més reconvertir en una altra més rendible. Si la persona, tossuda, persisteix a deixar-se la pell en el producte que ningú demana, direm que s’ha begut l’enteniment.
A aquesta mateixa conclusió va arribar el poeta Jaume Rius després de tristíssimes experiències literàries: ni es venien les seves obres ni mereixia mitja línia encara que fos en algun gratuït. De manera que va decidir viure sota terra, en un dels nombrosos soterranis de la ciutat antiga. Allà no li calia veure els aparadors de les llibreries orfes dels seus títols, ni donar explicacions als amics. No es menjava els seus llibres, com Joan Evangelista a Patmos, però sí que va acabar com aquest romà, amb una mà davant i l’altra darrere. Ara es proveeix de nit pujant escales de gat cap a les botigues properes, i té comoditats que s’ha procurat amb el temps. Encara escriu poemes, sí, però, com ell, ja no veuen la llum del dia.
Els escriptors tenim el trist destí d’acabar com l’amic Jaume Rius. I no us penseu que és ell sol, qui viu als soterranis.
*
Collage d’OX
7 comentaris:
Has tocat un tema que m'indigna profundament, a ningú se li acut dur el cotxe al mecanic i per més vocacional que sigui dir-li. com que t'agrada reparar vehicles arreglame'l de franc!, i en canvi la Poesia està menyspreuada com a génere per culpa del monopoli literari.
Desde els plans d'estudi fins a la critica hi hauria per revisar-la de dalt abaix.
Sempre he pensat que els gustos literaris son inqüestionables però la qualitat literària no ho és.
Una abraçada.
Un tema punyent.
Com diu la Sandra, la qualitat literària no es pot qüestionar.
El que sap greu és el que explicava un dia la Júlia Costa, que si al cap de no recordo quant temps no s'han venut "tants" llibres, se'ls converteix en pasta de paper. Trist. Molt trist.
Jo pense que vivim un temps estrany, que finalment no és el mercat qui omple l'ànima de les persones, encara que ho semble. En ningun moment més que ara caldria ser fidel a conservar aquesta llavor, per si de cas de nou alguna pluja la fa creixer i assolir l'espai que li pertoca. Jo no conec grans cites, només unes poques,supose que les que sap tothom, però aquest fragment tan nomenat de Bertolt Bretch que diu així: "però hi han els que lluiten tota la vida, aquests son els imprescindibles" crec que és encara una gran consigna. A mi m'agrada trobar poesia i crec que no està morta, crec que només està adormida. Un saludet.
Salvador Salom
Sempre ens queda el consol de saber que, estant sota terra, els seus exemplars podran passar a la posteritat. Els arqueòlegs en descobrir-los podran valorar-los en el seu just valor, passada l'onada d'neptitud i incompetència que ens envolta actualment. No hem d'oblidar, però, els companys de soterrani d'en Jaume, que van mantenint viva la flama en aquests temps calorosos.
Estimada amiga: has posat el dit a la nafra...
Havent visitat Buchenwald, estic rellegint llibres de camps de concentració. Entre aquests, un vell títol d'Agustí Bartra, "Crist de dos mil braços", que reporta les penúries d'Argelers... Pel seu to tan literari, tan poètic, aquest llibre avui dia no passaria cap criba editorial ni la de cap premi... Es molt trist adonar-se de com ens hem adotzenat. Sort dels poetes subterranis, que guarden la torxa per a millors temps!
Benvolguda Olga, moltes gràcies per passar i deixar les teves paraules en el meu blog. És curiós, però em passa el mateix; des de fa dies estic vivint a Rabós d'Empordà, un poblet molt petit, que em va veure nèixer, on trobar-hi xarxa és practicament impossible, però per a mi és ideal per a desconectar i impregnar-me de natura.
No sé si t'arribarè aquest comentari, ja que l'he escrit més d'una vegada...
Fins aviat,
una abraçada
Entenc la reflexió i fins a cert punt l'abono.
Amb tot, la vida subterrània s'alimenta d'obstinació i de perseverança. Virtuts que van escasses, i potser per això mateix mereixen una estimació especial.
Publica un comentari a l'entrada