*
El llamàntol de casa, que és molt llegit, volia saber per què li havíem triat aquell nom. Ens vam mirar mentre començàvem a riure, cosa que no li feia gaire gràcia, es notava pel seu fregament de mordasses.
“Ja sé que ve d’ajuntar dues paraules: hòstia i xec, però no veig que faci riure sinó tot el contrari, perquè la gent ho diu com un renec”, es va exclamar.
“No, home, no. Primer de tot et dèiem Ostixeic, ¿te’n recordes? Xec ho diuen aquí en el sentit d’amic, i xeic es diu més cap a les terres de l’Ebre. Però no ve pas d’això, el teu nom.” Llavors li vam baixar un volum que tenim dalt de tot de la llibreria.
“Té, llegeix, a veure si t’agrada el teu origen. És una novel·la de Leònidas Leònov que es diu “Els teixons” i parla de dos pobles de pagesos durant la revolució russa. T’agradarà perquè hi surten moltes patacades. Hi ha un paio que es diu Serguei Ostiféic, i aquest nom ens va agradar de seguida per a tu. Queda bé anar cridant per la casa: “¡Ostiféic, Ostiféic!”, que de seguida vam canviar per Ostixeic i finalment Ostixec, i això és tot. Com pots veure, el teu nom ve d’un bon autor rus, i n’has d’estar ben satisfet perquè aquella és una gran literatura. Au, té, llegeix.
Ostixec movia els negres ullets penetrants, com si no s’ho acabés de creure; com si ens en fotéssim, vaja. Però va començar a llegir i es va haver de rendir a l’evidència.
“Ja sé que ve d’ajuntar dues paraules: hòstia i xec, però no veig que faci riure sinó tot el contrari, perquè la gent ho diu com un renec”, es va exclamar.
“No, home, no. Primer de tot et dèiem Ostixeic, ¿te’n recordes? Xec ho diuen aquí en el sentit d’amic, i xeic es diu més cap a les terres de l’Ebre. Però no ve pas d’això, el teu nom.” Llavors li vam baixar un volum que tenim dalt de tot de la llibreria.
“Té, llegeix, a veure si t’agrada el teu origen. És una novel·la de Leònidas Leònov que es diu “Els teixons” i parla de dos pobles de pagesos durant la revolució russa. T’agradarà perquè hi surten moltes patacades. Hi ha un paio que es diu Serguei Ostiféic, i aquest nom ens va agradar de seguida per a tu. Queda bé anar cridant per la casa: “¡Ostiféic, Ostiféic!”, que de seguida vam canviar per Ostixeic i finalment Ostixec, i això és tot. Com pots veure, el teu nom ve d’un bon autor rus, i n’has d’estar ben satisfet perquè aquella és una gran literatura. Au, té, llegeix.
Ostixec movia els negres ullets penetrants, com si no s’ho acabés de creure; com si ens en fotéssim, vaja. Però va començar a llegir i es va haver de rendir a l’evidència.
*
*
*
Collage d'OX.
3 comentaris:
vaja! i jo que em creia que n'Ostixec tenia l'autoestima a prova de bomba! :)
Quan canten cartes, callen barbes.
Ostixec s'ha hagut de rendir a l'evidència documentada.
Wapa! No sabia que feies aquests collages tan bonics, m'ho ha comentat un amic i m'he alegrat molt!
Et deixe el meu flickr, jo escric molt poc, m'he tirat a la visualitat...
www.flickr.com/photos/wuniatuph
Abraçades des del sud,
Toni
Publica un comentari a l'entrada