*
Amb aquestes paraules i el meu agraïment responc algunes de les intervencions dels lectors del post d’abans d’ahir: CREACIÓ.
La solitud vol sortir d’ella mateixa i es desdobla, per exemple, als blogs. Però sovint ho fa amb màscara, anònima, oculta, i es ramifica potser més d’una vegada. Això vol dir que en el personatge de ficció, la persona real ha trobat almenys una companyia, un “alter ego” que es comunica fins a un infinit relatiu, sempre paradoxal.
George Steiner diu així: “Inventem formes alternatives de ser, altres mons, siguin utòpics o infernals. Reinventem el passat i somiem el futur. Tanmateix, tot i ser indispensables i magníficament dinàmics, aquests experiments del pensament no deixen de ser ficcions. Alimenten religions i ideologies i la libido en va plena (els “bojos, amants i poetes” de Shakespeare).” George Steiner: “Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament” Arcàdia.
La solitud vol sortir d’ella mateixa i es desdobla, per exemple, als blogs. Però sovint ho fa amb màscara, anònima, oculta, i es ramifica potser més d’una vegada. Això vol dir que en el personatge de ficció, la persona real ha trobat almenys una companyia, un “alter ego” que es comunica fins a un infinit relatiu, sempre paradoxal.
George Steiner diu així: “Inventem formes alternatives de ser, altres mons, siguin utòpics o infernals. Reinventem el passat i somiem el futur. Tanmateix, tot i ser indispensables i magníficament dinàmics, aquests experiments del pensament no deixen de ser ficcions. Alimenten religions i ideologies i la libido en va plena (els “bojos, amants i poetes” de Shakespeare).” George Steiner: “Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament” Arcàdia.
*
*
*
Collage d'O.X.
3 comentaris:
Reflexió a propòsit. L'escriptor sap com ningú de ficcions i màscares, són les seves eines de treball. Això no vol dir que no sigui absolutament sincer quan escriu ficció o a l'empara d'una màscara. Sincer fins allà on li és possible, ja que ens coneixem fins allà on ens coneixem...
Escriure: quina aventura més fascinant! Mai no se sap fins on arribarà ni si arribarà.
Mentrestant, l'enjòlit guia.
M'encanten els versos que has retocat de Shakespeare:
"¿Amb un dia d'estiu podria comparar-vos? / Més temperats sou tots, i molt més bells (...)"
Porte un dies sense poder entrar al teu blog, les classes pel mati i per la vesprada no em deixen molt de temps.
Les teues reflexions al voltant de la solitud de l'escriptor són molt encertades i la cita de Steiner una gran veritat.
Els lectors, com jo, també experimentem la solitud de l'escriptor, però de manera diferent. Moltes vegades no trobem amb qui comentar les nostres inquietuds i poder fer-ho als blogs o al mitjans de comunicació virtual ens ajuda molt.
He passat una estona molt agradable amb la teua companyia virtual.
Gràcies.
Una gran frase: "La solitud vol sortir d’ella mateixa i es desdobla, per exemple, als blogs.", que diu o potser ens seggereix molt.
Ens has dit que la creació és quasi sempre solitud, i també que és una tasca si més no feixuga. També que la creació suposa un esforç que molts ignoren. I què serà del creador sense els seus personatges, sense almenys un alter ego amb qui conversar?
Manel
Publica un comentari a l'entrada