*
S’acosten els sants. Tots som sants, ja els anem sentint, ja els veiem arribar. Des de l’Àfrica màrtir fins Amèrica primer, passant pel dolor. Després, des de les esglésies evangèliques de Nova Orleans, una onada de sants va envair el nostre país cap als anys 60 i 70. Les veus de Mahalia Jackson i de Louis Armstrong alegraven els aires a una banda i l’altra de l’oceà i tots cantàvem: “ Jo vull ser aquí quan arribin els sants, quan desfilin els sants, jo vull anar amb ells...”, i a pas de marxa ens movíem somrients i ens semblava que anàvem a algun lloc feliç, que després de la feina podríem trobar-nos tots plegats i cantar amb els sants, amb Jackson i amb Armstrong.
Ara arriben els sants, tots sants, nosaltres també. Els ecos d’aquella marxa ja s’han esvaït, l’entusiasme ja no brilla als nostres ulls. No som negres, però no en tenim cap culpa. Som sants, sí, però no sé si som espirituals.
*
*
*
Foto: National Geographic.
3 comentaris:
Es veritat, Olga. Va envair el nostre país la música Gospel i estaba molt de moda. I a part dels que has ennumerat jo afegiría l'Aretha Franklin que vá ser la mes gran.
Petons i al.leluias
Senyora Olga,
diuen que tots els dies són sants i bons, igual com les persones.
Els polítics de mena també són bona gent, fins que es demostri el contrari. Aleshores resarem un parenostre pels errats de comptes.
Publica un comentari a l'entrada