*
Un defecte en el que cauen escriptors poc respectuosos amb els lectors és el d’incloure al text cites en llengua estrangera i no molestar-se a traduir-les. Un escriptor molt conegut, símbol de modernitat, ho fa així. És pretensiós i esnob pensar que tothom el llegirà. Jo, no.
Es pot posar la traducció a final de pàgina. Es pot col·locar al final del llibre. O es pot fer amb la mateixa mestria que ho fa, per exemple, Carlos Fuentes: “(...) Sí: "tenía quince años cuando la conocí" –: lees en el segundo folio de las memorias- : "elle avait quinze ans lorsque je l’ai connue" (...) (Aura. Alianza).
Vaig ensenyar narrativa a Barcelona: tres anys a l’Aula de Lletres i dos a l’IDEC, de la Pompeu Fabra. Encara ens escrivim amb alguna alumna. Vam analitzar en tots aspectes possibles els llibres que poden ser el millor model per a futurs escriptors: “La mort a Venècia”, de Thomas Mann; “Dublinesos”, de Joyce; “El festí de Babette”, d’Isak Dinesen; el conte “Aura”, de Carlos Fuentes, narració de 61 pàgines petites on hi ha totes les lliçons possibles per aprendre, dels del jo dialogat (difícil però excel·lent al llibre) fins la descripció d’arquitectura i plantes medicinals en poques i ben triades paraules. Van ser anys intensos i feliços. Literaris.
*
Es pot posar la traducció a final de pàgina. Es pot col·locar al final del llibre. O es pot fer amb la mateixa mestria que ho fa, per exemple, Carlos Fuentes: “(...) Sí: "tenía quince años cuando la conocí" –: lees en el segundo folio de las memorias- : "elle avait quinze ans lorsque je l’ai connue" (...) (Aura. Alianza).
Vaig ensenyar narrativa a Barcelona: tres anys a l’Aula de Lletres i dos a l’IDEC, de la Pompeu Fabra. Encara ens escrivim amb alguna alumna. Vam analitzar en tots aspectes possibles els llibres que poden ser el millor model per a futurs escriptors: “La mort a Venècia”, de Thomas Mann; “Dublinesos”, de Joyce; “El festí de Babette”, d’Isak Dinesen; el conte “Aura”, de Carlos Fuentes, narració de 61 pàgines petites on hi ha totes les lliçons possibles per aprendre, dels del jo dialogat (difícil però excel·lent al llibre) fins la descripció d’arquitectura i plantes medicinals en poques i ben triades paraules. Van ser anys intensos i feliços. Literaris.
*
*
*
Collage d'O.X
12 comentaris:
El meu amic Josep, quan escriu sobre Rocaura, té per costum aclarir els mots locals que poden presentar dificultats de comprensió als lectors. Contràriament, només l'entendríem els més o menys tres mil afortunats que vam tenir el goig de nàixer en aquest poble.
Per cert, senyora Olga, quan vulgueu fer-nos una visita, ja sabeu on teniu casa. A Rocaura vau deixar molt bon record.
Olga
Et dono la raó. He posat cites en francès o anglès en algun conte però en el meu cas no ho he fet per esnob ni per pedanteria. M'ha agradat la sentència que normalment acostuma a ser prou coneguda. Personalment no com que no sóc gaire amic de les traduccions, els italians diuen: traduttore = traditore (traductor = traïdor).
A partir d'ara (tal com ho vaig llegir ahir), posaré la traducció entre parèntesi o en una nota al final. S'ha de comunicar i amb claredat.
PS:
Tampoc m'agrada el doblatge per les mateixes raons. Per exemple, si s'escolta (més que veure) la pel·lícula “Paseo por el amor y la muerte” de John Huston, s'adverteix que els diàlegs del film són un poema molt difícil de traduir sense trair.
Tot un plaer llegir els teus consells.
Manel
Benvolguts, gràcies per les vostres gentileses, tant a l'agutzil com al Manel.
Pel que fa a les pel·lícules doblades... hi ha molts parers. Jo en sóc partidària encara que a vegades el llenguatge sigui postís i, sobretot, els títols. Però llegint els subtítols perdo la imatge, i no domino les llengües estrangeres.
Avui queda malament fer saber que no es domina, com a mínim, l'anglès. Per això ningú piula quan et trobes una cita en aquesta llengua, encara que no l'entenguin.
No en sé l'autor perquè és de segones, però el pare m'explicava d'un conferenciant que estava parlant de Shakespeare i anava dient, en castellà, Chaquespeare (pronunciat literalment); la gent feia rialletes per sota el nas, volent dir que era ruc, fins que algú li va dir: "Xecspir, se dice Xecspir". El conferenciant, aleshores, veient que el seu públic era tan "cultivat" va seguir la seva intervenció ... íntegrament en anglès.
En canvi, del doblatge de les pel·lícules ... ja em costa més, perquè veure una noia xinesa, delicada i etèria parlant amb veu de peixatera de Móstoles (amb tots els meus respectes per les peixateres de Móstoles), no sé pas que dir-te :)
Hola a tothom
Sovint el doblatge serveix per corregir i fer presentables pel·lícules dolentes perquè els seus actors originaris no ho fan bé. Altres vegades la traducció i el doblatge fan el film allunyat i irreal on no es distingeixen els diferents idiolectes.
També, com diu Olga, no tothom domina una llengua estrangera i el cinema és principalment imatges. S'ha d'acceptar però no puc evitar mirar els llavis dels actors i em fa un efecte estrany si la llengua la tinc a prop.
Manel
L'aportació de Clídice pel que fa als doblatges m'ha suggerit el següent:
si la fina noieta japonesa de veu aflautada ha de fer de peixatera de Móstoles, llavors és que falla el càsting i el personatge no és creïble.
L'escriptor i el cinesata han de fer que els seus personatges siguin creïbles, o del contrari fan riure i el lector no s'hi identifica.
No ho sé Olga, potser no és tan el càsting com una qüestió cultural. A mi m'agrada força el cinema oriental on les dones, per exemple, s'expressen d'una forma molt determinada pel propi idioma. El mandarí no lliga ni per casualitat amb qualsevol altra llengua. M'ha passat movent-me per aquests móns que hi ha llengües que semblen un parrupeig de coloms i d'altres cridòria de corbs. És fa molt difícil apropar-te a una pel·lícula doblada en aquestes condicions.
Doncs Clídice ha fet una bona i interessant aportació: les llengües orientals no encaixen en les més properes. Amb el japonès passa el mateix amb la veu i la tonalitat.
Estic molt d'acord amb Clídice, que ha fet una bona semblança del so de les llengües.
A tots ens va sorprendre el primer i estentori "¡Collons!" de J. R.,¡perquè estàvem acostumats al doblatge en castellà! I no l'imaginàvem d'altra manera. Ara, a televisió, el català ja és normal a casa.
Dels mals, si ho són, s'ha de triar el menor. Pensem en aquella gent que sap poc o gens de lletra, o que no hi veu gaire: li ha passat l'escena mentre intentava llegir...
Un doblatge, aquest ofici ocult, meritori i poc tingut en compte, espero que duri per molts anys.
Facilitar la lectura, vet aquí la qüestió que la nostra amiga va plantejant aquests darrers dies.
Jo tradueixo sempre. I en alguns dels meus llibres (Índia, Cuba) he inclós un glossari de termes de les respectives cultures.
En teroia jo també prefereixo les pel·lís en VO pero he de reconeixer que també es veritat el que dieu, de que sovint els doblatges "milloren" el treball dels actors originals. Sense voler ser massa critic, per exemple, no m'agrada normalment ni Keanu Reeves ni Brad Pitt en VO, però doblats, pos millor.
A més hi ha pel·lís fets a Hollywood que no perden gaire en la traduccío, pero despres hi ha d'altres, com dieu de l'est, o més "independents", en que el guio o les veus son més importants .
Al meu pare sempre explicaba el que ha dit la Clidice i estic fent memòria peró no puc recordar qui ho va dir.
Adéu, good bye, adieu, auf wiedersehen, addio, adeus, adiós.
Publica un comentari a l'entrada