*
Reparació de calçat. La maquina és impressionant, gairebé una locomotora, amb profusió de comandaments atesos per dos experts uniformats. El nom de la màquina és “Power”, sense altre adjectiu. Poder en estat pur que ocupa tot el pany de paret frontal.
Seus en una de les dues cadires disposades entre el mirall i l’estora i proves d’identificar olors: cuir nou, cuir gastat, pell girada, betums, pegues, cremes, ferro calent i fred, tints... Al meu darrere hi ha la vitrina expositora: embellidors, plantilles, cordons, calçadors i el producte que ja em va cridar l’atenció fa anys, fins al punt que en vaig demanar un dels cartells de propaganda: “Collonil”. El tinc a la porta de la nevera i és un simpàtic enllustrador amb gorra vermella i mrada picaresca. Resisteix el temps i encara és present al mercat.
Els dos propietaris són en extrem sol·lícits i eficients. La seva botiga taller era abans una polida i romàntica barreteria que es deia La Violeta, i conserva la mateixa façana. Però els barrets ja no es porten i les sabates sí. Els dos nois coneixen els nostres passos, l’anar i venir, la forma dels nostres peus. Si poguessin, quan ens veuen fatigats ens hi posarien ales perquè tinguéssim la rapidesa i la lleugeresa de Mercuri. I, si fossin escriptors, seguirien els camins de les sabates que reben malaltes i tornen adobades.
Seus en una de les dues cadires disposades entre el mirall i l’estora i proves d’identificar olors: cuir nou, cuir gastat, pell girada, betums, pegues, cremes, ferro calent i fred, tints... Al meu darrere hi ha la vitrina expositora: embellidors, plantilles, cordons, calçadors i el producte que ja em va cridar l’atenció fa anys, fins al punt que en vaig demanar un dels cartells de propaganda: “Collonil”. El tinc a la porta de la nevera i és un simpàtic enllustrador amb gorra vermella i mrada picaresca. Resisteix el temps i encara és present al mercat.
Els dos propietaris són en extrem sol·lícits i eficients. La seva botiga taller era abans una polida i romàntica barreteria que es deia La Violeta, i conserva la mateixa façana. Però els barrets ja no es porten i les sabates sí. Els dos nois coneixen els nostres passos, l’anar i venir, la forma dels nostres peus. Si poguessin, quan ens veuen fatigats ens hi posarien ales perquè tinguéssim la rapidesa i la lleugeresa de Mercuri. I, si fossin escriptors, seguirien els camins de les sabates que reben malaltes i tornen adobades.
*
*
*
Collage d'O.X.
4 comentaris:
A Rocaura ja fa uns anys que va tancar portes el darrer sabater, un professional que compartia el tenir cura de les sabates de les persones amb l’art dels estris de bast que facilitaven el treball de les bèsties de càrrega. Més anys encara fa que el darrer baster del poble es va jubilar. Sortosament, encara es poden trobar professionals que lluiten contra la societat consumista que transmet el missatge de comprar, usar i llençar.
Vora el mercat d'Hostafranchs, a Barcelona, hi ha un sabater artesanal. Nosaltres hi portem a adobar les sabates. No som gaire consumistes i conservem la roba, les sabates... Suposo que per aquesta raó no som gaire 'd'eixe món'. Pèrò és que els escriptors ja acostumem a ser-ho, d'un altre món, oi?
M'agraden les teves botigues, estimada Olga.
jajaja el Collonil, el vaig fer servir al menys dos o tres anys.
Et podría explicar una anècdota, però només em faría riure a mi i no la diré. jajaja
Fará uns trenta-vuit anys més o menys, m'agradaba una noia que el seu pare era "zapatero remendón"
i li gastabam moltes bromes jajaja i éll s'emprenyaba molt. Ho recordo molt sovint.
I a ella.
Petons "rápidos"
Dels "remendones" en català se'n diu pegots, però ara que tot s'ha professionalitzat tant, ve a ser pejoratiu.
Molta gent, i no sols escriptors, es fa adobar sabates, sinó la màquina "Power" no tindria raó de ser.
I el Collonil...per als que tenim sentit de l'humor és insubstituïble.
Publica un comentari a l'entrada