*
Dijous passat es va tirar una dona pel Balcó, justament al migdia, l’hora dels déus que diu Valéry al seu "Cementiri marí"..
Era Corpus i en alguns llocs es podia veure l’ou com balla, tradició de vida i fertilitat que espero que no es carregui la nova progressia, com ha fet amb tant de patrimoni del país.
La vida i la mort s’empaiten. La dona no sé qui era, però m’han dit que tenia quaranta-dos anys i que deixa dos fills. Per a l’escriptor sempre queda la recança de no poder esbrinar quin dol porta els suïcides a les seves decisions. Hi vaig meditar llargament quan escrivia el llibre “El Balcón de los suicidas”. Perquè aquest Balcó és el que tinc davant dels ulls, a casa, i de suïcides n’he vist.
Parlar del tema entre nosaltres sempre és tabú, i en el millor dels casos la gent creu que qui se suïcida és boig. Tot al contrari, i per a qui pugui interessar el tema, existeix una magnífica web sobre aquesta matèria a http:/www.pastoralesante.org/ . En aquesta web, que és de les diòcesis d’Aix-en-Provence et Arles, hi ha un apartat dedicat als suïcides, on escriuen psiquiatres convidats i es reflexiona llargament amb lucidesa i comprensió. Em va servir de molt i ho agraeixo.
En qualsevol cas, dedico a la dona morta, una més en la llarga llista de suïcides al Balcó, una de les compassives corals de Bach sobre la mort: “Vine, dolça mort, vine, bell descans,/ vine i pren-me en pau,/que estic cansat del món./ Vine, perquè t’espero,/ vine aviat i guia’m./ Clou-me els ulls, / oh esperat descans.” (BWV-478) És la que he triat per al meu funeral. La trobareu a Internet en mp3 interpretada per Lluís Claret al violoncel. Una delícia.
Era Corpus i en alguns llocs es podia veure l’ou com balla, tradició de vida i fertilitat que espero que no es carregui la nova progressia, com ha fet amb tant de patrimoni del país.
La vida i la mort s’empaiten. La dona no sé qui era, però m’han dit que tenia quaranta-dos anys i que deixa dos fills. Per a l’escriptor sempre queda la recança de no poder esbrinar quin dol porta els suïcides a les seves decisions. Hi vaig meditar llargament quan escrivia el llibre “El Balcón de los suicidas”. Perquè aquest Balcó és el que tinc davant dels ulls, a casa, i de suïcides n’he vist.
Parlar del tema entre nosaltres sempre és tabú, i en el millor dels casos la gent creu que qui se suïcida és boig. Tot al contrari, i per a qui pugui interessar el tema, existeix una magnífica web sobre aquesta matèria a http:/www.pastoralesante.org/ . En aquesta web, que és de les diòcesis d’Aix-en-Provence et Arles, hi ha un apartat dedicat als suïcides, on escriuen psiquiatres convidats i es reflexiona llargament amb lucidesa i comprensió. Em va servir de molt i ho agraeixo.
En qualsevol cas, dedico a la dona morta, una més en la llarga llista de suïcides al Balcó, una de les compassives corals de Bach sobre la mort: “Vine, dolça mort, vine, bell descans,/ vine i pren-me en pau,/que estic cansat del món./ Vine, perquè t’espero,/ vine aviat i guia’m./ Clou-me els ulls, / oh esperat descans.” (BWV-478) És la que he triat per al meu funeral. La trobareu a Internet en mp3 interpretada per Lluís Claret al violoncel. Una delícia.
*
*
Dibuix d'O.X. Aquesta noia s'anava a suïcidar i de moment la vaig baixar a rescatar i portar a casa. No n'he sabut res més.
2 comentaris:
La lucidesa i intel.ligència de Stefan Zweig no li va estalviar el dolor del suïcidi. Perquè darrere del suïcidiel seu i el de tots els suïcides, hi ha molt dolor.
Aquest balcó s'ha emportat moltes vides.
Els suïcides d'aquest balcó eren gent desesperada, sabien bé que no quedaria amb un intent, com molts cops passa.
Amb ell, van veure la única sortida als seus problemes.
No són bojos, no són covards, sinó, no ho farien. Són lluitadors vençuts,... malalts per les derrotes.
Amb aquest comentari, i gràcies al teu post, puc fer un petit homenatge a una persona propera que també hi va deixar la vida, a aquesta noia, i a tots els altres.
Tant de bo ho haguessim pogut evitar.
Publica un comentari a l'entrada