*
Estació Grand Central. Nova York. En la calitja dominant veig un home que ven ossets patinadors i penso que en podria comprar un per a la Marina. L’osset és eixerit, de color de mel i patina per terra amb molta gràcia, sense por de perdre’s; n’hi ha vestits de blau i de groc. L’home que els ven ja és gran, està gras i porta barba curta i grisa. Sembla l’home de Nadal, però és estiu.
Me’ls miro una estona com dansen pel terra lluent, polit de passos gastats. La gent de l’estació va i ve fent camins de formiga, que semblen dubtar però que mai no es perden ni es paren.
L’estació és enorme i queda en certa manera fosca, amb el sostre massa alt, sense acabament, com una presó de Piranesi. L’hem vist en cinema moltes vegades.
Sort que les botigues fan molta llum i alegren petites parcel·les d’estació en una lluita per mantenir la mesura humana. Bombons, pastes, ganivets. La botiga de ganivets es veu com de plata i hi ha de tot, metàl·lic, com bocins de llum escampats allà. Flors, vestits, postals i diaris. Quan hi passo pel costat sento l’olor aspra de diaris i revistes; tinta fresca, paper imprès. Paraules, paraules, imatges. Un món de color. És migdia.
Com que acabo d’arribar i vaig cansada, deixo enrere l’home dels óssos patinadors que ballen amb música, tan petits entre la gent, tan contents amb la seva cançó, ara alçant una pota, ara l’altra, i l’home que els avisa: “¡ei, no marxeu tan lluny...!” I sembla que el sentin. ¿Quina relació hi deu tenir, un cop tots a l’apartament amb lleugera olor de ranci?
*
Continuarà
*
Fragment del llibre “TRENS”, d’O.X.(Ed. Òmicron)
Me’ls miro una estona com dansen pel terra lluent, polit de passos gastats. La gent de l’estació va i ve fent camins de formiga, que semblen dubtar però que mai no es perden ni es paren.
L’estació és enorme i queda en certa manera fosca, amb el sostre massa alt, sense acabament, com una presó de Piranesi. L’hem vist en cinema moltes vegades.
Sort que les botigues fan molta llum i alegren petites parcel·les d’estació en una lluita per mantenir la mesura humana. Bombons, pastes, ganivets. La botiga de ganivets es veu com de plata i hi ha de tot, metàl·lic, com bocins de llum escampats allà. Flors, vestits, postals i diaris. Quan hi passo pel costat sento l’olor aspra de diaris i revistes; tinta fresca, paper imprès. Paraules, paraules, imatges. Un món de color. És migdia.
Com que acabo d’arribar i vaig cansada, deixo enrere l’home dels óssos patinadors que ballen amb música, tan petits entre la gent, tan contents amb la seva cançó, ara alçant una pota, ara l’altra, i l’home que els avisa: “¡ei, no marxeu tan lluny...!” I sembla que el sentin. ¿Quina relació hi deu tenir, un cop tots a l’apartament amb lleugera olor de ranci?
*
Continuarà
*
Fragment del llibre “TRENS”, d’O.X.(Ed. Òmicron)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada