*
Avui fa anys que va morir la meva mare. El cel és entelat. Perfecte.
Aquest Nadal no han fet per tv "Els morts", de Joyce - Huston. Els programadors han donat només les típiques bajanades i frivolitats que entonteixen el personal.
*
He posat moltes vegades "Els morts" ("Dublinesos", en traducció de Joaquim Mallafrè) com a exemple per a escriptors: la primera part per aprendre a escriure diàlegs àgils i acció alhora. La segona com a reflexió potser única a la història del cinema: des que Anjelica (sic) Huston escolta a les escales "La noieta d'Aughrim" fins la reflexió narrada final, mentre neva sobre els morts als camps d'Irlanda. Plorar per l'amor perdut. Cal veure-ho; la pel·lícula és del tot fidel al conte de Joyce, hi dóna la vida mentre plora la mort.
*
La meva mare, figurada en el collage, sembla apartar amb la mà el cap de l'amoret per veure la filla que va deixar. Jo era més gran que la nena que s'hi veu (un jo també figurat) quan ella va morir. Però la presència dels que ens van estimar perdura. La sento i no solament avui.
També la dona figurada puc ser jo, que vull contemplar la meva infantesa perduda. Un diàleg en silenci, però real. ¿Ho veus, mare? He crescut, escric, et penso, et dedico un dibuix avui, que tu vas tancar els ulls a migdia.
*
Autobiografia. Collage d'O. X.
2 comentaris:
la presència de les persones estimades ens acompanya, i ens dóna consell, i ens apaivaga el dolor.
l'amor perdura,es energia pura i com a tal no es destrueix però et pots conectar amb ella i sentirla.
Salut
Publica un comentari a l'entrada