PLOU

Plou i prenc cafè. Una delícia.

Quan plou escric de gust: l'aigua fa lliscar les paraules. L'aigua fa de catarsi.

Mentre els uns perden el temps parlant dels sumptuosos transports dels polítics (aquí i a tot arreu), altres lluitem per la mínima necessitat de tenir una rampa ¡una sola rampa! dins de l'estació per pujar les maletes. Si hi hagués un ascensor, com a Reus, ja seria la glòria.

Però la nostra ciutat és costeruda, en tots els sentits.

Diuen que no hi ha pujades, i és cert. Tot són baixades, i això és un eufemisme. Contents i enganyats.

Quan plou, algun habitual del Passeig es refugia sota els balcons del pis de dalt, que també cobreixen les nostres finestres.

M'he posat en una conversa amb el Maño (un home grotesc) i un altre conegut de vista. Parlaven amb una jove gitana romanesa amb criatura, que entomava la pluja. La conversa ha esdevingut social i reivindicativa.

Som els tarragonins anònims.

M'agrada poder parlar amb la gent des de la finestra. És un altre punt de reunió i debat.

*