Lo Gayter del Balcó

Som moderns, avatguardistes, postmoderns, ultraavantguardistes, però els noms  modernistes tenen un encant que el temps no esborra.

 

Si escric en català i des de casa, sóc Lo Gayter del Balcó, perquè visc davant del mar.

 

Si escric des de Mont-ral (Alt Camp), sóc Lo Gayter del Glorieta, que és el riu al fons de la Serra del Pou.

 

Quan escric en castellà, sóc El Gaitero de las Peñas (Feroces). Això ve de la meva ascendència materna, asturiana. Encara és viva allà l'endevinallla aquesta: "entre dos peñas feroces / hay un hombre dando voces." ¿Què és? El pet. La deien a casa i la diuen a Astúries.

 

*

 

Avui ja he hagut de fer una sortida ràpida, perquè el flautista, que forma part de la fauna balconera, s'havia tornat a instal·lar prop de la meva finestra. És com una mosca collonera. Et forada el timpà, i el treball es destarota.

 

Si no és el flautista, és l'acordionista, i si no, el guitarrista. Anys i anys. "Aneu una mica més amunt, només una mica, allà hi ha més turistes", els dic, perquè jo sempre dono la cara. Generalment em fan cas.

 

El Balcó és un lloc on, a banda de suïcidar-s'hi algú de tant en tant, hi arriba la gent calmosa, passejadora, ja des del temps dels romans. Perquè aquí som patricis, a l'inrevés d'altres ciutats més feineres, d'espardenya, com si diguéssim, on corren com formigues.

 

Des de la meva finestra sóc cronista de la fauna. De la flora ja no, perquè els amos dels gossos, amb la sacrosanta mania de deixar cagar i esgarrapar la gespa als seus fillets, ho han destrossat tot. Aquests són patricis de merda. Per tant, el Balcó tan simbòlic és això mateix: merda.

 

Cada dia hi desembarquen les gitanes romaneses i donen el pit llargament als nadons, de manera que els jubilats puguin alegrar la vista una bona estona, i si cau propina, millor. Les dones gitanes, algunes esveltes, altres ferrenyes, empaiten els turistes brandant un got, per l'almoina, insistents com allò que deia abans, mosques colloneres. Un bon reclam per la ciutat turística que pretenem ser. Un jesuïta amic dels pobres m'ha dit que això és màfia i masclisme i no s'hauria de permetre. Ja ho sabíem, però gràcies per la confirmació de l'Església. El paio que les porta, es queda la recaudació i les pren de nou amb la furgoneta, fins l'endemà. Per això dic que és un Balcó de merda. 

 

Quan Tarragona era pobre, això no passava, i un homenet vestit de gris feia vigilància. Ara que som rics, patrimonials i motor de Catalunya, el Balcó es degrada. L'últim peix de la basseta amb figura que tinc al davant, va morir llançat al nostre balcó, el de casa.

 

La canalla dels innombrables col·legis que acampen aquí per dinar empaitaven i burxaven els peixos amb tota mena de pals, mentre els mestres prenien cafè a les terrasses. Resultat: fora peixos, també.

 

Ui, Olga, com presentes el Balcó... ¡És que són tants anys...! I jo me l'estimo, aquest Balcó, ara ple de corrosió i  amb els basaments trencats. Permet estendre la mirada enllà, el pensament, els amors que s'encanten aquí en nits de lluna i sense lluna. "La mar, la mar que sempre recomença..." que diu Valéry.

 

Això mateix. Avui començo. El mar m'ensenya.