TRES BATES BLANQUES
El matí s’ha fet molt agradable amb visita a les tres bates.
La primera, la del meu metge de família, amable i eficient. «Vinc per coses petites», li dic. Parlem dels dolorets habituals d’ossos, presents en gairebé tots els cossos vells fins que es detura el mecanisme; i de com aprenem a conviure-hi. De tant en tant un os o tendó se’ns rebel·la i és quan cal demanar consell. Una abraçada de comiat. Sabeu aquella dita en to de responsori? «Aquí reposen els ossos / d’un que els tenia molt grossos / (els ossos).»
La segona bata és la de l’òptic. Els que de lluny hi veiem doblat ( jo, d’un sol ull) tenim diplòpia, diuen. Hi ha solucions diferents i una consisteix a col·locar al vidre de les ulleres un plàstic prismàtic que ens retorna la visió normal. I també la televisió: veure els artistes bessons, per bé que treballin, seria massa. Sortim al carrer a fer la prova i tot és correcte. Li dic: «si visqués en un carrer amb vista a una altra casa, no em faria res. Però soc davant del mar i bé hi he de veure lluny... L’home riu, comentant: «és clar, vostè viu allà (fa un gest ample) i el mar no s’acaba mai...»
I tant, que no. Ara, tarda de dissabte, quan escric això, catorze vaixells s’esperen fora port per ser descarregats. Per la línia de l’horitzó passa una baluerna gegantina que és un creuer, rumb a Barcelona. Després, l’infinit i salvatge.
La tercera bata, a la farmàcia. El matí ha avançat. La conversa amb el farmacèutic es va omplint de color. M’explica anècdotes de quan ell era xiquet i les seves aventures des del mas on vivia la família. Li recomano que ho escrigui tot, que val la pena recordar i conservar aquestes memòries. Ell, primer, dubta.
En aquest punt, algunes persones dubten i argumenten que no saben escriure (¿?). És que en un primer moment es pensen que se’ls demana escriure per publicar, i s’espanten. No, amics. Escriviu sempre, primer per a vosaltres, siguin quins siguin els records. Comprovareu com la vostra memòria els ha desat ben desats, amb colors, moviments, converses... I us agradarà haver-ho apuntat al vostre quadern, paraules vives que us alegraran la tarda. Quina tarda? Potser la de les vostres vides.
Ja era hora de dinar.
Pocs dies després vaig portar al farmacèutic «El baró rampant», d’Italo Calvino. Quan em va explicar que havia pujat sovint dalt dels pins i que una vegada... Bé, ho deixo aquí. El meu arbre preferit era el cirerer.
2 collages d'OX.
9 comentaris:
Els collages fantàstics!
Està molt bé això d'escriure "la vida", això ajuda també a no desvirtuar-la passats uns anys. ;-)
Aferradetes dolcetes, Olga.
Tant de bo tingués temps per escriure els records... ni jubilada ni de cap manera trobo prou temps de tranquil·litat per escriure coses una mica llargues, que no siguin 4 versos... quin bon consell!
Una abraçada, bonica!
M'agrada moltíssim aquesta recomanació que fas. Llegir i escriure és el que em fa més feliç del món. Però ara mateix trobo molt a faltar anar a natació.
M'alegro que les visites a les bates blanques hagin anat bé.
Escriure sempre que poguem. Una manera de fer reviure present i passat de cara al futur i, si és en català, mantenir viva la llengua.
Per sort en el món sanitari encara trobem persones molt humanes. I lo d'escriure per recordar fa anys que intento fer-ho. A vegades ho he deixat, però torno a recomençar. Una abraçada.
Les bates blanques poden guarir moltes coses! I només veure-les a vegades ja reconforta...
Sí señora, para descubrir Troya hay que ir, aunque sea intelectualmente, al lugar donde estuvo... Me gusta esa literatura que se elabora a partir de la vida.
Chiloé
Olga, percebo en aquest post que estàs més animada, me n'alegro molt.
Em sembla un consell fantàstic..., el de escriure per reviure moments de la nostra vida.
Moments amb la família, records alegres i fins i tot el més tristos.
Escriure és un art i com a tal, ens permet desconnectar per moments de la nostra rutina diària i fins i tot, alliberar-nos de sentiments que teniem guardats i ens provoquen dolor.
Molts petons de part meva!
Publica un comentari a l'entrada