ELLS SEMPRE HI SÓN
Estimats amics, tant de bo tingueu dies feliços allà on sigueu.
Els meus dotze dies a Caldes de Boí s’han acabat. Els matins, sortia a respirar l’aire tan net i a buscar una pedra o un marge per seure a pintar una aquarel·leta. Escoltar el riu i els ocells és un gran privilegi. De tarda, al saló, muntar la tauleta pels petits collages de retallar i enganxar. Mentrestant, la tarda minvava entre dues muntanyes amb precioses gradacions de verd i groc, i la remor eterna de les veus perdudes dins la Noguera de Tor.
Però hi ha els militants. Ens hem hagut de sentir: «hable en cristiano». Són els militants de la ignorància que s’imposa, forasters de l’Espanya profunda (o no) i en cap manera cristians, perquè Jesús no parlava la llengua de l’imperi (el que ells patien) ni molt menys el castellà (el que patim nosaltres). «Todos debemos hablar la misma llengua», ens repetien. Sempre en contra nostra.
El responsable que em va atendre per a les primeres instruccions mèdiques, em va etzibar: «No la entiendo». Cap document, cap menú, cap anunci d’actes a la pissarra en català. ¿On som, minyons? Al cor del Pirineu.
Aquests pertinaços (com la sequera) del «hable en c.» van interrompre la missa al petit i preciós santuari de Santa Maria de Caldes per instar el rector que parlés en castellà, perquè ja els devia bullir el cervell sentir que aquest meritori religiós de raça negra parlés català. «Marededéusenyor!», que exclamava en Higgins al primer Magnum.
Com cada estiu, els bons amics em van organitzar un recital dels meus poemes. Copien els poemes, els voluntaris se’ls estudien, preparen les cadires, busquen un sistema de micros que el Balneari té tancat i no ens deixa. La gent seu en semicercle. Veig els militats a primera fila i un calfred em corre l’espinada.
El Cinto, el meu bon presentador, naturalment ho fa en català i, en acabar, ells li demanen que ho tradueixi. Ell, en previsió d’algun exabrupte, ho fa. De seguida els vaig a portar el meu llibre bilingüe «El sol a les vinyes» / «El sol en los viñedos» (Òmicron) per a la seva comprensió, i ja no van dir ni piu. Un altre senyor de parla castellana em va felicitar perquè «lo entendió todo y no encontró palabras retorcidas.»
Ara sembla, però, que les misses reduiran de dues en català a favor d’una altra en castellà. Compte, Bisbat de La Seu d’Urgell. Quina és aquesta Església Catalana? És que el país minva a favor de l’imperi? No seria cristià... Però em sembla que el costum s’estén. I nosaltres, impassibles.
La Noguera de Tor continuarà la seva conversa i la Vall serà bellíssima; jo ja no hi seré, però des d’on sigui, voldria veure créixer el meu país.
Olga Xirinacs - 7-7-24
13 comentaris:
Marededeusenyor!
No m'ho hauri pensat, en ple Pirineu. No m'ho hauria pensat.
Cinto? Jo en conec un, de Ribera de Cardós. POtser no era ell, perquè m'hauria dit alguna vegada que et coneix...
M'agrada la teva explicació dels verds i els grocs, quasi et puc veure pintant una aquarel·la o fent un collage i també fent el teu recital de poemes i posant al seu lloc (i fent-lo callar) a qui et recriminava que parlessis en català, m'imagino la cara que devia posar quan vas treure el teu llibre en castellà.
A mi també m'agradaria veure créixer el meu país, però dubto que això passi, perquè no h' hem sabut fer... I dubto que hi hagi algú capaç de fer-ho. No, lamentablement, nosaltres no ho veurem...
Benvinguda al teu balcó davant del mar. Una forta abraçada!
Com que fa molt temps que tinc problemes per escriure als blogs, signaré:
Montse, des delmeu mar
Quina pena que fa, tot això que expliques... ens hi hauríem de posar ben seriosament, tots, i no baixar del burro amb el català, però hi ha massa gent que no està per la feina.
Ben tornada a casa, Olga. Malgrat els inconvenients, segur que has gaudit molt del paisatge, de la pau i de les teves activitats artístiques.
Una abraçada.
Efectivament, Olga, ells sempre hi són, pero nosatros hem d'estar ahí per a fer sentir la nostra veu, les nostres llengües paternes o maternes. Ma uela materna dia que cada deu anys era una vida nova, pero que mosatros havíem de fer lo que havíem mamat i, aixina és, la llengua valenciana ha vixcut molts anys en front de la castellana i, en mi ho tenen perdut, yo parle, he parlat i parlaré sempre en la meua llengua.
Pero una llengua la fa cada parlant, encara que nos la prohibixquen, hem de parlar-la, hi ha qui no se'n recorda, perque no ho ha vixcut, que fora de la ciutat de Valéncia tot lo món parlava en llengua valenciana i, també, quan yo era chicotet la mitat del barri de Russafa d'on yo sóc.
Pero ara tenim en Valéncia una cosa al nostre favor, de tota la gent que els parle, ningú no em fa passar-me a la llengua castellana, a excepció d'un botiguer, que ho feu, educadament, sinó hauria canviat de botiga; quan agarre un taxi, ya siga colombià, madrileny, o valenicià, el taxiste sempre em deixa, faltaria més, parlar en la meua llengua i, més del 30 % em responen en ella. I qué dir de botigues o persones a les que salude o parle.
Una llengua la fa persona a persona i, mai no acabaran, mai no acabarem ab les nostres llengües.
Segurament era el teu imperatiu patern, la llengua catalana, en el meu cas també ho és i no pense mai, si no m'ho demanen ab educació, passar-me a la llengua castellana.
La vida és bonica, pero en atres coses estic yo guerrejant, també en els últims anys de la meua vida, no exactament en la llengua, pero sí ab les persones, et queden molts anys i si tens eixe front no tindràs algun front molt més cruel. Creu-me, queda't ab els bons moments ab els teus i la teua llengua, yo ya faig lo impossible per a que ningú no me la calle, és el meu imperatiu patern també i, si calla ella muic yo.
Et comprenc perfectament, Olga i, espere que sàpies que yo estic sempre pregant a Déu per les llengües que yo anomene valencianes, pero tu les diràs catalanes, és lo de manco, lo important és que la meua llengua porta més de cinc sigles convivint ab la castellana en la meua ciutat de Valéncia i, encara no mos han callat, ni nos callaran.
Un abraç des de Valéncia d'un amic internàuta de fa més de quinze anys.
I ya saps qui sóc, no vullc que ningú em prohibixca res, no vullc el 22, t'aprecie Olga, ya ho saps.
Bon vespre,
Sempre es un plaer passar uns dies a la natura que ens acull desinterssadament.
La lluita continua i mes en aquests moments que estem vivint,per tant no defaallirem defensant allò que ens pertany.
Una abraçada i sempre amunt.
Es trist, però és així. Al col·legi, al pati, cada cop se sent parlar menys en català. I estem al cor de Catalunya! Però al menys la natura et va fer gaudir. Nosaltres tanquem la Comunitat de Manresa. Jo soc el més jove i tinc 76. Aniré a Sant Martí de Sesgayoles, al mig de la natura i a menys de mig hora de Manresa. Així podré treballar una mica en el col·legi.
Una abraçada:
Asfixiar a toda costa vuestra identidad y vuestra lengua, aun de forma encubierta. Ese parece ser el lema. A través de esas situaciones intolerables se ve claramente quiénes son y a qué grupo social y tendencia política pertenecen sus autores, incluso cuáles son sus valores.
Chiloé
Què trit tot! No hauríem d'afluixar gens ni mica i més amb aquest tipus d'individus.
Malgrat tot això que ens expliques, em fa feliç saber que has pogut gaudir d'aquests dies de la natura i de totes les teves coses.
Aferradetes, estimada.
Insistir en la protesta és imprescindible però penso que no va molt més enllà de la queixa justa, ens queda escriure, pensar, llegir, pintar, cantar, viure la natura a la mida de les nostres possibilitats... Pel que fa a la resta, la ignorància sempre ha estat agosarada i absurda i, com diu el refrany 'ja pots bramar si l'ase no vol beure'
Una abraçada, bon estiu, i molt contenta d'anar-te veient i llegint!!!
Caram com has aprofitat aquests dies, sortir a la natura, pintar aquarel·les, fer collages, assistir al recital... Uns dies de descans molt ben aprofitats; només la presència "d'ells " t'ha causat certa incomoditat, però tot i això no han aconseguit aigualir-te la festa.
El català fa forces anys que pateix un greu procés de regressió, l'augment de població d'altres països, la baixa natalitat dels catalans i per descomptat certa deixadesa per part de les institucions i de molts catalanoparlants.
Si fóssim com "ells" el català no faria ni un pas enrere.
Una forta abraçada Olga i molts petons de part meva!
Quina alegria que hagis pogut tornar a gaudir d'uns dies a la Vall de Boí.
És cert el riu de la Noguera de Tor, igual que la Noguera Pallaresa ens parla en català. L'aigua no enganya.
Lamentablement els intolerants envers la nostra estimada llengua mai no descansen.
Una abraçada Olga: salut i poesia.
Estimada Olga,
nosaltres vam ser a la Vall des del dia 4 (hi vam arribar a mitja tarda) fins el dilluns matí, quan vam marxar. El dia abans havíem celebrat l'aniversari del petit de la colla: l'Odin va fer 3 anys, i aquest any acompanyat dels cosins, que no van prendre mal perquè devien tenir un àngel: tot just passar per Castilló de Tor el dia 6, la tempesta va deixar la carretera tallada per una gran esllavissada. Ells encara hi seran uns dies.
Llegeixo amb angúnia el relat que posa sobre el focus el mal tracte a la nostra llengua.
Jo no canvio mai de llengua, si molt convé faig mímica i tot. Però és cansat, molt cansat, tot plegat. Espero que passessis uns bons dies a Caldes, aquest any no hem coincidit en els dies.
Abraçades
Quina sort que t'organitzin un recital. Jo el primer cop que vaig recitar un poema meu vaig ser tan feliç que sempre vull tornar-hi, perquè la felicitat és el desig de repetir.
A fer la mà, els que volen que canviem de llengua!
Per altra, padrina, contenta de llegir-te i veure els teus collages tan interessants.
T'estimo.
Publica un comentari a l'entrada