DONES
*
8-3-17
*
L’àvia mig
somriu, d’aquella manera com volent dir: ja les he vist de tots colors. Ja he
passat la mà suau per tots els fronts petits que tenien febre. El foc dels
fogons no m’ha deixat gaire color a la cara. Però ves, ara em dibuixen, m’estic
quieta i penso: potser veient aquest retrat es recordaran de mi.
La nena mig somriu: sap que la
dibuixen i potser li fa vergonya. Al seu costat unes mans de dona fan xocolata.
La taula és parada al jardí. La nena porta un vestit bonic que li ha brodat la
iaia. Té la cara vermelleta. No pensa pas en la iaia, sinó en sortir corrents,
enfilar-se a la barca i pescar: s’afanya a collir tota la vida que té pel
davant.
*
Dibuixos de Carl
Larsson
14 comentaris:
La dona jove que encara no treballa, la dona gran que, amb tot el dret, ja li toca descansar, encara que no sempre pot. I entremig totes les dones que treballen, i no sempre li són reconeguts els seus drets o les seves compensacions, pel sol fet de ser dones.
Reivindicacions a banda, Olga, les explicacions que fas, com uns contes curts s'adiuen molt als dibuixos.
Jo he vist fotografies de la meva àvia i la meva rebesàvia després de la guerra, tot i que eren guapes feien una mirada molt aspra, per tot el que havien viscut. M'hi has fet pensar.
Dibuixos preciosos que prenen més sentit amb les teves paraules sempre sàvies i justes.
L'àvia i la nena, els dos extrems de la vida... qui es mirades més maques que en fas, Olga, la felicitat inconscient devla nena que frisa per anar a pescat i la saviesa de l'àvia que n'ha vist de tots colors...
Bon dia de la dona, Olga!
PERQUE LAS DONES SEMPRE SOMRIEM A LA "CAMARA"?.
Bonica entrada. M'agrada que reivindiquis sense dir que ho fas.T'ho agraeixo, jo, que penso que tant de bo no hi hagués d'haver "dies de" ... RES! sinó que, senzillament, la humanitat en pes fos sempre conscient del que hi ha, del queno hi hai del que caldria que hi hagués... i hi posés remei.
Dins la Humanitat: tots plegats, homes i dones, a l'unísson. treballant en equip!
Un post molt bonic... M'agraden les fotos, les dues semblen satisfetes de viure. La nena que comença a somniar il·lusions i té tota una vida per fer-les realitat i l'àvia que ja n'ha viscudes moltes i amb tanta experiència la pot ajudar...
Bona nit, Olga.
Jo, en dies com avui, me'n recordo de les dones africanes. Són les que porten el pes de la familia. Són les que lluiten per l'educació dels seus fills. Una abraçada.
Unes dones venen i unes altres se'n van, com els hòmens, igual; el que passa, Olga i ho he entrevist aquest matí, és que s'emportem el món, el nostre món en morir, i el salvem i salvem a tots en un acte d'amor en la nostra mort, portant-lo a una dimensió possible.
Creu-me, la mort és un miratge. I si et dic açò és perquè fa ja més de deu anys que ho sé i els déus o Déu m'ho deixa dir, jo no dic les coses arreu.
Vicent
preciós post.....dones i dones, mares, filles, avies, titetes, blanques, negres com la Rosa Parks que va seure aquell dia en el seient de l'autobús....dones escriptores com tu....dones i dones les qui comencen camí les que hi estan al mig o al tram final...
Preciós homenatge a les àvies, a les jovenetes, i a les dones feineres que fan xocolata!
Molt maco i bon homenatge a totes les dones i avies trebajadores de tots els temps. Una abraçada estimada Olga. Felicitats
Molt maco i bon homenatge a totes les dones i avies trebajadores de tots els temps. Una abraçada estimada Olga. Felicitats
Molt maco i bon homenatge a totes les dones i avies trebajadores de tots els temps. Una abraçada estimada Olga. Felicitats
Publica un comentari a l'entrada