“UNA BÈSTIA
COBERTA DE SANG”
*
19-11-16
*
“(...) El que em
refermà de no tornar mai més a una cursa de braus no va ser, doncs, l’horror físic,
la sang, ni la vergonya que em feia veure uns anglesos amb mirada dura, de
menyspreu brutal, que havien arribat de Biarritz. No: el motiu del meu desencant el vaig intuir de
sobte: és impossible, avui, ignorar què significa el nostre gust per les “corridas”.
No podem fingir que no sabem el que dissimula aquella multitud que udola d’entusiasme
al voltant d’una bèstia coberta de sang. (...)” (Dins de “Reflexions de la
jungla”, del llibre “Records”, de François Mauriac)
*
François Mauriac
(Bordeus 1885-París 1970). Premi Nobel. Escriptor considerat catòlic. Un dels més
grans de França.
He llegit molt Mauriac. Ell i les
seves Landes, pins i vinya, grans famílies de terratinents, drames intensos. “Nus
d’escurçons”, “Genitrix”, “Thérèse Desqueyroux”, “El misteri Frontenac”...
Considero que aquest fragment, que
no transcric sencer, és alliçonador al màxim. Qui no tingui aquesta lliçó
apresa, que corri a posar-se al dia. ¿És possible que un poble com l’espanyol, i part del català, sigui
una jungla pel que fa a bestialitat i crueltat?
*
Collage d’Ox
11 comentaris:
Si ho ajuntes tot: l'horror físic de la sang i el patiment de l'animal i l'entusiasme de la gent que udola... que dissimula crueltat i plaer amb amb el sofriment, jo no entenc com encara té tants defensors...
Gràcies per aquest text, Olga. No he llegit Mauriac, ho hauré de buscar i llegir-ho sencer. Una abraçada.
No hi ha ètica sense estètica
L'acord, processó del Crist de la Bona Mort
La dreta pura és el baró pur, és el discurs capitalista, que hui domina el món, i el discurs de l'amo, primer amo universal; es defineix per les seues accions, esclavatge, xenofòbia, misogínia, oligocentrisme econòmic; mentre que és l'esquerra, les dones, i bàsicament el discurs histèric qui conforma l'altre pol, que el defineix la teoria de gènere, la misantropia, en el sentit de subestimar la idea d'Home; la simetria dels sexes, la lluita de classes, etcètera; però cal dir que hi ha un altre registre a banda d'aquests dos, yin i yang i, és l'amor, el que les dones anomenen amor i els barons l'estabilitat del sistema i ambdós la prudència; si aquest darrer no funciona el resultat és la bipolarització i el conflicte.
No hi ha ètica sense estètica, si en una democràcia algú et diu que llançarà la gent de sa casa és que és capaç de fer molt més, es fa i no es diu, en democràcia; no hi ha yin sense yang, com no n'hi ha d'aquests dos sense amor, sense estabilitat, sense prudència; és evident que com la trinitat allò simbòlic, imaginari i real lacanians, poden anar per separat, però si un d'ells falla, falla tot el sistema.
Quan entrem en una època de benestar social les dones prenen la paraula i els carrers i, tot i que sempre cal escoltar-les, comencen a fer valdre l'enveja del penis contra el baró (no és dona la persona amb vagina, i no parle amb connotacions sexuals), creant diferències entre els sexes, subestimant la virilitat, igualant els sexes i llurs rols, per cert, merament simbòlics al meu entendre; açò és degut a què el comés d'aquest discurs és el de desemmascarar al del baró, que el formen dos discursos, el de l'amo i el capitalista (tampoc ha de ser un home o dona físic, sense connotacions sexuals), prompte, per una sèrie de detonants tan miraculosos negatius com objectius, doncs es repeteixen històricament; el discurs capitalista entra en crisi a l'igual que el de l'amo que veu conquerit el seu lloc, s'esdevenen desajustos econòmics, precedits pels lingüístic-religiosos i finalment polítics; i és sempre el discurs de l'amo, ple d'angoixa de castració, que liderat per una persona del discurs capitalista que pren el paper de salvador, qui eclosiona la flama de la involució i el conflicte.
Involució que podria haver-se minimitzat o minimitzar-se amb una “policia” entre cometes, ferma dels discursos de l'amo i del capitalista, amb una altra “policia” de l'histèric, que passaria per la presa de consciència en l'espiritualitat per part dels més elements possibles del discurs histèric, i l'amor, l'estabilitat o la prudència.
Jo tampoc he llegit Mauriac, però em sembla que queda clara l'evidència que tenim força motius per avergonyir-nos, la raça humana, de ser com som...
I encara hi ha qui diu que estem fets a imatge i semblança de Déu... De quin Déu...?
Potser només amb un intens treball individual, ja que l'educació no ho ha aconseguit en molts casos, s'aconsegueix assolir allò semblant a la racionalitat...
Una abraçada, Olga!
Sembla mentida que hi haja tata gent que estiga a favor d'aquest tipus de comportaments, els que produeixen patiment gratuït, als animals, a les persones i també al planeta en general. És incomprensible i profundament lamentable.
És molt encertada la reflexió de Mauriac. No només el dolor i la sang, també la vergonya com a membre d'un grup d'ajuntar-nos per sentir que gaudim d'aquesta bestialitat. Si ens adonem, els toros requereixen de la presència de la multitud. No m'imagino una escene de sol torero, bou i un únic espectador, en la invisibilitat amagat entre la gent expressem els nostres instints més cruels.
Tinc l'esperança que cada dia és menys la gent que segueix aquesta barbaritat.
El fragment que transcrius és ben punyent. A mi no em, diu res de nou però, com tantes altres coses, m'espanto de veure a costa de què es diverteixen alguns humans. Potser són simplement animals però, sembla que ells no en tinguin ni una gota de sang. Sang de nap en diuen al meu poble.
Fa anys vaig llegir diverses obres de Mauriac i em va agradar molt. Ell disseccionava la societat francesa de província, els propietaris rurals, els seus prejudicis i embolics. S'assemblava tant a la ruralia que jo havia conegut...
És incomprensible que alguns sanguinaris pretenguin re-introduir les "corridas" a Catalunya, quan el que ens cal és que desapareguin també els correbous i altres "festes" que menystenen els animals i els fan patir.
Ni sang ni foc.
Olga, el collage amb què il·lustres el post, l'has clavat. Sobretot al torero!
Cada vegada som més conscients que els animals senten, pateixen. Per això ens horroritza el gaudi que mostren alguns. No és que siguin primitius, és que són insensibles, i potser dolents, com diria la meva àvia.
L'espectacle el donen els centenars de persones que hi van i amb "olés" gaudeixen del maltractament. Un espectacle vergonyós.
Tal com em vas fer veure un dia, quan et vaig preguntar sobre la maldat humana... sí. És possible. Incolmprensible per a nosaltres, però possible. De vegades penso que tot l'amor cap a les bestioles, grosses o petites, el trasllado a la mev gosseta, que no deu entendre per què me la miro amb ulls tendres i l'acaricio tant, quan el seu anterior propietari la va deixar lligada pel coll i abandonada a la seva sort... "els humans són estranys", deu pensar...
Hui en un diccionari filosòfic he llegit la definició d'"angelisme", abús dels bons sentiments en detriment de la lucidesa.
Publica un comentari a l'entrada