PERSPECTIVA
AÈRIA
*
14-12-15
*
Dies enrere,
parlant dels interiors flamencs dels s. XVII i XVIII, vaig dir que em referiria
a la perspectiva aèria i a la interior. Leonardo da Vinci va ser, sembla, qui
es va inventar la denominació ‘perspectiva aèria’, encara que ja havia tingut precedents en
l’antiguitat romana. És el pas gradual de la visió plana, sobretot en pintura,
a la percepció dels horitzons que es van diluint en la llunyania. Els mateixos
on deixem anar els ulls fins que ens ho permet la curvatura de la Terra.
Com que això ja és cosa coneguda i
no cal discutir-la, ara en faig una semblança amb la que és la meva pròpia perspectiva aèria. Veig com el paisatge llunyà es dilueix en boires si
hi ha calma o en talls durs quan hi ha mestral. Però tinc la certesa que no
passaré més enllà potser de mil metres i tornar. Els anys han limitat la meva
perspectiva aèria de caminant de boscos o de pobles. I llavors, així com el
pintor busca els colors suaus per anar-se allunyant passats els primers plans
de la seva escena, en unes gradacions blaves, rosa, grises o grogues, la meva
visió en infinit queda esvanida en un
inici de recança que m’entela els ulls i que comparo als dies boirosos. No pas
als victoriosos o determinats de la meva joventut i primera maduresa.
La perspectiva interior és tota una
altra cosa.
*
Collages d’OX
15 comentaris:
Les perspectives físiques o geogràfiques poden variar en percepció, segons qui se les mira; tanmateix, hi ha perspectives morals que necessiten un bon enfoc per poder-les copsar adequadament. I aquí sí que no s'hi val a badar.
em reconec en la primera imatge, natural, silvestre, molt verd; poc fúcsia; i si ha de ser gris que sigui el d'un dia boirós; la boira té mala fama i, en canvi, a mi m'agrada, potser perquè sóc vigatana; ben al contrari del fum, que ofega i no ajuda gens a clarificar conceptes o posicionaments; estic d'acord amb el comentarista anterior: les perspectives morals no tenen doble lectura;
reposa, que vénen dies de festa i celebracions
;)
Han passat molts fulls de calendari. Hi ha records molt llunyans i paisatges difícils de retrobar.
Abans de llegir-te, ja havia triat la meva imatge preferida. L'última, la de la boira. Després de llegir-te he vist que l'havia encertat, en aquesta tria. No pas, només, perquè és la que m'agrada més visualment, sinó perquè és la que més m'identifica. I un dels petits plaers de la vida, per a mi són les coincidències que creen petites complicitats i sendació de sentir-se prop de l'altre. M'he acostat al teu blog i tu has aconseguit arribar-me molt a prop.
Una abraçada, Olga!
Llegint les memòries de Lola Anglada, explica que suspenia la perspectiva... No es pot dir pas que la dibuixant no sabés dibuixar, però sí que les seves perspectives en el pla del dibuix eren poc convencionals.
(Com dius, les perspectives en el món interior són una altra cosa, potser que van lluny, més lluny del que entenem per perspectives).
Els dies passen, i els anys, i les perspectives. Però el món interior pot ser tan ric...
Els anys limiten la perspectiva aèria de tothom...I mirem cap a l'horitzó on els ulls reposen, i no arribem tan lluny com voldríem i si la nostàlgia ens entela els ulls, diem que el paisatge està emboirat
...Voldria ser les primeres cames per endur-me'n el paisatge de la finestra cap a casa i de tant en tant, contemplar la natura...
Petonets, Olga.
Diuen que em el pas dels anys es van esborrant els records dolants i recordem els millors. Pero, no et passa que recordes millor les cosas més llunyanes, que no pas les més properes i de mitja distància?
Interessant la perspectiva aèria. Em fas evocar la mirada des de l'avió, quan ja és de nit, damunt de llums, castells de llums que semblen suspesos a l'aire i em porten a creure que, tot i que estic arribant a destí, l'aparell encara es pot estavellar ves a saber si en nom d'Alà.
Petons, Olga!
La perspectiva interior crea l'exterior i a l'inrevés, així que la vida pot ser llarga o curta segons com ens la imaginem, sempre si Déu, els déus, l'Inconscient col·lectiu, el Gran Altre ho vol, clar.
Vicent
Només cal pregar.
La boira tot ho dilueix en la seua fredor, però també ho acosta i ho amoroseix. Estranya paradoxa. Benvinguda la boira i també el vent de dalt que mostra distàncies infinites i encongeix els cossos, que no les ànimes.
Qualsevol de les dues té el seu interès. Som fets de contradiccions i complementarietats. No hi ha final sense començ ni llum sense fosca. Tot té el seu moment.
La perspectiva aèria crec que és la que va anar evolucionant fins al Romanticisme, amb els seus paisatges tan inabastables. M'agraden les teves lliçons d'art!
Potser és una sort que en la perspectiva aèriea se'ns limiti la nostra visió vers l'horitzó. Ens fixem molt més en el que hi ha més a prop, sense que res distorsioni el que sí que tenim a l'abast...
Una abraçada, Olga!
També entre la boira hi ha coses belles encara que la perspectiva siga limitada.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada