LA VISITA DEL METGE
*
26-11-15
*
He triat un parell d’escenes del
mateix tema, pintades per Jan Steen (Leiden 1626-1679). Home prolífic, amant
del color i de les composicions amb grups de gent nombrosos, sovint alegres i
festius, treballava alguns temes de la intimitat quotidiana, i amb aquests
acabaré els comentaris sobre pintura holandesa intimista dels XVII-XVIII. Més
endavant ja parlaré de la perspectiva.
Entre les 500 obres de Steen conservades -es diu que en va
pintar 800-, aquest tema de la visita del metge es repeteix ben bé una 8 o 10
vegades, amb poques variacions.
La de la noia amb rica jaqueta grisa ribetada d’ermini la titula
“Malalta d’amor”. L’altra, amb jaqueta vermella, és simplement “Dona malalta”. La que m’agradava des
de noia, quan contemplava les làmines dels llibres de museus que tenien els
meus avis, era sense dubte “Malalta d’amor”. Per a mi resultava misteriós que
es pogués emmalaltir d’amor. O potser la noia, de família rica, es deixava
amanyagar pels pares i, fins i tot, pel metge, comprensiu i complaent. El cert
és que Steen ens mostra una cara que en podríem dir malmirrosa, amb uns ulls ensonyats mirant un infinit que és al seu cervell i desig.
La segona pintura ens deixa veure tots els detalls de l’estança d’uns
burgesos benestants. Llit amb baldaquí, familiars que s’esperen fora de la
porta, prudents. Ja entraran per saber resultats. La mare sol·lícita. Un instrument de música ens assegura que les dones d'aquella societat eren cultes, perquè sobretot a partir de Vermeer de Delft, toquen el clavecí i el llaüt, escriuen i llegeixen. Per a les altres feines ja tenen el servei.
Feia fred, per això la gent es cobria amb velluts, pells, sedes
gruixudes, tenia vistosos tapets de vellut a les taules i sempre un braseret
que amorosís l’estança. S’ha comentat que el metge porta un vestit passat de
moda, com si l’artista, que tenia molt sentit de l’humor, posés un toc d’ironia
a l’escena. Si és així o no, poc importa, perquè nosaltres ens fixem en la noia
i pensem, ¿deu valdre la pena emmalaltir per algú?
*
16 comentaris:
No sé si val la pena, però passa a vegades, si estimes molt. Quina mirada, la noia, és veritat.
Amb aquests quadres, expressius i acolorits, podem veure com vivien les persones acabalades de fa uns segles. Hi feien amb les seves alegries i desgràcies, com ara.
Per experiència sé que no val la pena emmalaltir per algú, o acusa d'algú, com ho vulguem dir. Vaig narrar la meva desgraciada història en el llibre "La crisàlide". Vaig estar a punt de deixar la pell.
Potser no es pot triar això d'emmalaltir d'amor per algú. Per un amor no correspost, o no correspost amb la intensitat i dedicació que una (o un) voldria.
Gràcies novament Olga per fer-nos adonar de tots els detalls, pràctics o psicològics dels personatges dels quadres que ens mostres.
potser és causa de malaltia, abans que l'amor, el desamor o la necessitat d'un amor així com també l'amor pels diners i totes les seves variants; de fet, l'amor, quan ho és, sols ens fa bé;
és gust 'veure' els quadres a través de la teva mirada i gràcies a les teves paraules
.
La llum fixa els colors i centra l'escena, com l'amor la vida.
I el rellotge de peses mena el temps que passa sense arribar enlloc (o així deu pensar-ho la noia que no veu per on començar a sentir-se bé). Llum, més llum i tot s'arreglarà.
No, no val la pena emmalaltir per ningú, però sí estar plenament posseït per l'amor, de fet el metge és en aquest cas el yang i la Nostra fe el yin, l'amor que hi jau en l'altre quadre és el ciment que fa que ambdós arriben a bon port, la vida.
Bons comentaris i perspectives en els teus articles sobre la pintura holandesa, espere que ens faces més de pintura o de música, tant em faria, vull veure la teua visió de la vida com quan vaig llegir el teu llibre "Al meu cap una llosa", em va aclarir el drama femení, que il·lumina la seua comprensió tot el ventall de la cultura, de la saviesa de l'Ésser Humà.
Vicent
No crec que ningú en sigui conscient d'emmalaltir d'amor, ni que ningú caigui voluntàriament en una depressió profunda. Passa, i tant que sí, però segur que ningú ho voldria... Així doncs, la pregunta de si val la pena emmalaltir per algú potser s'hauria de plantejar diferent. Jo preguntaria: val la pena continuar estimant algú que t'ha fet emmalaltir d'amor? Però és clar, en aquests casos, per pensar amb una certa lucidesa cal estar ja bastant recuperat...
Una abraçada tendra, Olga!
Quan una emmalalteix d'amor s'ha de lliurar a la seva creu. Accedirà a la sublimitat tant per bé com per mal perquè les sensacions que produeix el sentiment conegut com amor són un luxe per qui els passa. Una vegada t'has curat o, així ho sembla, t'adones que l'amor que t'ha fet emmalaltir no era altra cosa que amor a tu mateixa. Ell o ella només eren l'objecte necessari per sentir de forma tan pregona però eren innocents. Jo vaig plorar per a mi.
Un petó, Olga. Molt belles i ben interpretades les pintures.
Després de tot el que s'ha comentat, només puc subscriure, una per una, totes les paraules de la gloria abras pou. Penso que tots i totes hem emmalaltit (o ens ha semblat emmalaltir) d'amor. Potser només estàvem enamorats/des de la persona equivocada, en un moment equivocat. Per sort, quan ve la calma, t'adones que no calia plorar. per això, afirmo, com la Glòria, que tant de bo les llàgrimes que alguna vegada he vessat, fossin més per mi que per "ell".
Gràcies pels teus comentaris a les pintures. Hauries estat una gran professora d'Art, Olga. Molt millor que "alguns" dels profes que vaig tenir jo a la Universitat de Barcelona. Ep! que també n'hi havia, de bons, que en quedi constància.
El millor és no emmalaltir de res. No sé si s'emmalalteix d'amor. Però sí es cert, que la psique influeix molt en el soma. I que el que comença en la nostra ment, es trasllada quasi sempre al nostre cos.
No crec que valgui la pena emmalaltir d'amor, però tambè crec com ja s'ha dit que no srmpre hompodem triar i que quan ens adonem del què ens ha passat éscque ja estem una mica recuperats.
Ha estat altre cop un plaer mirar les pintures sota el teu guiatge. Gràcies!
I el ca,
distret,
què mira?
Els disgustos, d'amor o del que sigui, són molt dolents per a la salut...
Els filòsofs, Olga, han denostat la compassió, des d'Espinoza a Nietzsche, però no sabien què és o que era per a ells la compassió, no, no és fer un bé material, com patir i plorar llàgrimes dineràries per algú, és amor, amor del que crea i guareix, guareix a qui la rep, com la Verge en l'estàtua de Miquel Àngel, la Passió, la Verge sentia compassió i eixe amor és el que el va fer desdoblegar-se, si va viure Crist, de ben segur una vida plaent, però va morir en l'altra per a nosaltres.
La física quàntica, informa't, ja parla del desdoblegament, sí, jo també he mort, tot i que per a tu sóc viu, com tu moriràs o ja has mort, però per a mi seràs viu, si Déu vol catorze anys més i viuràs tu, tu mateixa per a tu, com no!
La fe, maleïda paraula, el Pare, maleïda figura, la Certesa. Aquesta és la que pot portar-nos a viure, només la certesa, Olga.
La compassió és quelcom més que un plany de planyideres, és la possibilitat de donar vida a qui la necessita, perquè no ha decidit encara marxar.
Un petó i una abraçada, Olga.
Vicent Adsuara i Rollan
Crec que aquesta malaltia, tard o d'hora, la patim tots.
Publica un comentari a l'entrada