LA MAGRANA
VIOLENTA
*
21-10-15
*
La magrana va
entrar a la meva consciència a través
d’un poema que ens feien recitar a col·legi i que deia: “... y arrancad uno por
uno / los granos de esa granada / como dijo el gran Fernando / antes de ir a
conquistarla.”
En temps de Mario Lanza i uns quants
més, se sentia cantar de forma arravatada: “Granada, tierra ensangrentada en
tardes de toros...” Fantàstic.
Guerra, sang i toros, doncs, per a la
magrana, millor dit Granada.
Perquè als horts de la infantesa ens
fèiem pipes amb la coroneta de la magrana, amb uns pistils que semblaven el fum
de la pipa i tot. O sigui, nosaltres, més pacífics.
I és que ahir, en tornar de prendre
una transfusió de sang que no em mereixo, sang anònima, sang de vida i no de
mort, em vaig trobar a casa un plat portentós de magranes, ja badades, dignes
dels millors pintors barrocs i de natures mortes. Gràcies siguin donades per la
vida, per la fruita, pels horts i pels infants.
***
16 comentaris:
Salut i magranes!
I llarga vida a la ironia.
És l'edat roja de la tardor que es manifesta en aquest fruit.
Menja-te-les o menja'n alguns grans, o si no fes com si desitjares menjar-te'ls, eixos grans són el contracte de la teua vida. La "mangrana" com diem ací a València és el nucli de la vida, cada gra és com una cel·lula i una mangrana sencera és com el cos.
Gràcies, Olga, hui sóc feliç.
Vicent
Salutacions, estimada Olga!
'...nosaltres, més pacífics', i, segurament, més contents.
Petons
Vols anar a fer un tomb?
Em sembla que aquest és l'enllaç.
;)
Persèfone, la jove deessa, filla de Demèter, va menjar una magrana. Aquest fet la va lligar per sempre a la natura... La meva mare me'n donava un plat pel meu sant, i feia tanta festa... Abraçades.
Quan era petita els grans em semblaven fanalets, és un fruit molt bonic, com ho són les seves flors, no és estrany que l'hagin pintat sovint
De tant en tant, va bé tenir un premi que ens compensi dels mals moments...Trobo que les magranes són una obra d'art de la natura!
Petonets, Olga i bon profit!
Són precioses, aquests granets vermells o grana brillants m,encsnten i el seu gust també.
Un plaer de regal que segur que et mereixes, la transfusió també!
De petit a Córdova les xafava amb una pedra per obrirles i menjar les grans. Ara m'agraden barrejada en l'amanida. Una abraçada i ànims!!!
El grans són perletes vermelles.
Rep tota la sang de vida que necessitis i pensa en la magrana, no com una natura morta sinó com una de ben viva, humida i lluent.
Bé, malgrat estar en ple procés de recuperació la creativitat està molt alta; tant com la moral.
Que gaudeixis molt del simbolisme de la magrana,fruita preciosa i de les seves perles de vida.
T'estimem Olga,
Jacqueline
Que bona, la magrana! m'ha agradat, aquesta entrada. La sang, sempre per a la vida, no per a la mort! Una abraçada, Olga!
Gràcies siguin donades per la vida, Olga, i sobretot, nosaltres, pel plaer de saber-te i sentir-te tan propera!
Una gran abraçada!
També en la ceràmica, a traves de la història, la magrana ha estat símbol d'unió i de família. Tant de bo fóssim capaços "d'emmagranar" la nostra vella i salvatge terra i amb el suc fer-la lliure, desvetllada i feliç. Que el símil també t'ho concedeixi a tu.
Publica un comentari a l'entrada