A LA TARDOR, FULLES MORTES
*
18-10-14
*
“Les fulles mortes” la tinc en repertori quan començo a tocar cançons que
s’enllacen les unes amb les altres. La va escriure el poeta Jaques Prévert el
1945. La música és de Joseph Kosma. Immortal. El 1946 van fer una pel·lícula,
“Les portes de la nit”, que recollia aquesta cançó a la seva banda sonora,
cantada per un jove Yves Montand. Lamentablement, diuen que la pel·lícula va
passar sense pena ni glòria. Fins que se’n va fer càrrec un nou director, va
canviar el títol de la cançó, coneguda també com “Fulles de tardor”,
i l’èxit li va somriure de seguida. Coses de l’estranya vida.
De ‘tardor’ a ‘mortes’ hi ha un pas definitiu: molta gent estima la
tardor, els seus colors, recolliment i maduresa. No pensen la mort que hi ha
darrere. Aquest director va disfressar la mort que Prévert havia pensat i va
esmenar la intenció del poeta.
Vaig buscar fulles mortes al bosc. Eren alhora mortes i de tardor. Les
buscava descompostes, senceres, colorides i amb nervis, cosa difícil de trobar.
Es poden fer a casa si deixem bones fulles, potents i boniques, uns dies en un
recipient perquè es descomponguin. Les aplanem, hi passem un pinzell per
treure’n el que en diríem carn, i ens queda el nervi, amb el que podem fer fons
de quadres de flors seques o el que en vulguem. Les fulles d’heura van bé i
queden com tul. Però l’encant de les fulles vermelles o daurades les supera.
“(...) La vida separa aquells que s’estimen sense fer brogit,
i el mar esborra a l’arena el pas dels amants desunits (...)”
*
Trista. Sentida. Si la podeu cantar en francès, millor, i n’heu de dir fulles mortes,
perquè el poeta així ho volia. Mortes i eternes.
*
Postal collage d’OX
13 comentaris:
Olga, m'ha emocionat el teu post, siguen vint o trenta anys el que ens separe de la gran veritat, hem de viure'n amb o sense.
Jo me'n recorde d'uns versos de Hölderlin a Hiperion que deien:
Mélite! Oh Mélite! Criatura celestial,
voldria creure que alguna vegada pensa en mi, que m'enyora.
El que és afí no pot fugir-se eternament!
I parlant més desenfadadament de fulles mortes se m'acudeixen les del tabac, veritable manera de parlar amb els déus, fumant!
Vicent
"I amb nervi cosa difícli de trobar..."
M'ha sobtat aquesta descripció Olga, perquè potser aquestes fulles impregnen en certa manera aspectes residuals de vida...
Salut.
De nena recollia fulles mortes del carrer pel seus colors i formes boniques... La mare devia tenir feina a anar-les llençant...
Les fulles mortes de tardor estan contentes perquè una artista com tu en fa meravelles...A mi també m'agrada aquesta cançó.
Jo estimo la tardor , els seus colors, la seva nostàlgia...I penso que la mort, és darrera de qualsevol estació, toca quan toca!
Petonets, Olga.
Acabo de penjar una entrada amb una fulla de tardor, justament.
"Les portes de la nit" em sembla un títol molt millor que l'altre, és una bona imatge.
Pobres fulles mortes, de la bellesa de les quals, sense cap consideració, en gaudim intensament... I a sobre moltes vegades les trepitgem, sense respectar ni el seu cadàver...
Les fulles de tardor jeuen al terra fins que es tornen terra.
Impregnen la tarda amb la seva olor d'humitats llunyanes.
Com nosaltres mateixos.
Sempre he lligat "Les fulles mortes" a la bella, inoblidable cançó que tan bé reflecteix la mort, el vell amor i la tardor. M'agraden les fulles rogenques i humides que cada any veig a terra.
Un apunt preciós, Olga.
Les fulles mortes a terra donen a les fagedes un plus de misteri. A la vida cada cop tenim més fulles mortes als nostres peus. Il.lusions que han quedat en un no res. Una abraçada: Joan Josep
Com tota poesia el que més agrda és allò que podriem dir-ho si en sabéssim-
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
les souvenirs et les regrets aussi
mais mon amour silencieux et fidèle
sourit toujours et remercie la vie.
Al meu bloc de demà també he preparat un verset de tardor.
jo associo la tardor a la bellesa molt concreta dels colors tel·lúrics, a llargues passejades pel bosc, a les fulles seques que comencen el procés de reciclatge cíclic;
m'agrada la versió d'Eric Clapton cantant Autumm Leaves
m'ha emocionat aquesta entrada
.
La tardor és ben especial, amb un joc de contrastos que va més enllà del clima i tot el que aquest genera.
Doncs és veritat. M'agrada la tardor pels colors, pel temps, per la vitalitat i no havia pensat mai que comporta la mort de les fulles, dels insectes...Per tot i així, m'agrada!
Publica un comentari a l'entrada