“HAN RETORNAT LES FOSQUES
ORENETES...”
*
4-6-14
*
Des del meu balcó contemplo, més
allunyades, les orenetes. Cap al vespre, els falciots fan el seu etern vol
el·líptic al voltant de les iuques, al meu davant just, i cada any és el mateix
encara que els ocells canviïn. Els coloms roquers que nien a la vertical del
Balcó, s’acosten a beure aigua al bec del nen de l’oca, la blanca figura de la
basseta, i els turistes els retraten com a cosa extraordinària. Per sobre,
sempre vigilants, les serenes gavines dominen el territori i procuren prendre
ous i pollets dels nius dels coloms. Les tórtores competeixen amb els coloms
per l’aigua. Gralla alguna garsa amb veu esquerdada. Els pardals nien a les
iuques i empaiten les papallones nocturnes que han quedat als fanals. Algunes
merles encanten la nit amb delicades melodies que no ens mereixem, i ja a aquella hora
han aparegut els rats penats buscant el sopar. Si hagués d’escriure com
Bécquer, no sé quin ocell triaria per retornar als records.
Els
llibres en paper seran records, també, aquest estiu. Hem comprat quantitat
d’obres a Amazon i ara són al Kindle: novel·les, biografies i dietaris. No
pesarà la maleta. És clar que alguns llibres especials encara no seran al
catàleg, però Déu n’hi do el que hi ha, i els que s’hi aniran afegint, espero,
per a difusió dels autors interessants. Penso traduir-me jo mateixa “Cerimònia
privada” i col·locar-la a Amazon, com ja vaig fer amb “La tarda a Venècia”. Com
a escriptora, tinc feina per anys, si em vaig traduint. Ningú ho farà per mi i
cal que m’espavili abans no sigui massa tard.
*
Collage “Becqueriana”, d’OX
11 comentaris:
Olga, és molt interessant la descripció que fas de la riquesa d'ocells que poblen el cel i el rocam més proper a casa teva.
Una mica són com les ales que ens dóna la literatura de la que també ens parles.
Fita
Molts projectes interessants, això és vida en estat pur i els ocells també són tot un símbol.
Caram, Olga, veig que t'envolta tot un aviari, deus estar molt divertida. A mi em canten les merles i penso que si que ens mereixem les seves delicades melodies...També veig pardals i sento el cant ben poc agraciat, d'alguna garsa, a més de les cotorres que han aterrat aquí, des de no se sap quins exòtics països...
Penso que ningú traduirà els teus libres tan bé com ho faràs tu!
Bon vespre, Olga.
Sí, si alguna cosa ix bé es quan es fa per un mateix, tot i que no quede del tot bé, però és nostra.
Vicent
Després diran que la natura no és font d'inspiració! si saps mirar mai no s'acaba.
Olga, quina descripció més exhaustiva de tots els ocells que veus al teu voltant. Tal com ho fas, em suggereixes una història per cada un d'ells. De fet, una oreneta és la protagonista del primer relat del meu llibre "Viatges insòlits..."
Crec que traduir els propis llibres sempre és el millor per un escriptor si domina les diferents llengües. Així segur que no et fan una mala traducció, que és un risc important. Entenc el que dius que tens feina per anys perquè una traducció és com escriure un altre llibre, però feina d'aquesta és la que volem, no? que la feina amb gust no és feina, és plaer.
Pel que sembla, els escriptors tenim feines complementàries. Ja no n'hi ha prou amb escriure i, segons el cas, fer-ho bé; cal estar presents a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, rebregar-se entre les persones mediàtiques i fer-se veure. Per tot plegat, no sé si tanta presència ens farà perdre l'escriure.
M'agrada sobretot la teua descripció que ens fa sentir envoltats d'ocells i dels seus cants. La diversitat em fa sentir bé.
Aquest post ens porta al passat i al record i, de sobte, al present ben actual. Que passis un bon cap de setmana.
Sempre m'he preguntat com decideixen els ocells, els moixons que diem al Camp, els seus vols, el previsibles i els imprevisibles. Com les nostres vides: la Humanitat oscil·la entre l'atzar i la necessitat.
Que aquests ocells que retornen, o es queden, o se'n van, siguin bons auguris.
Ara els escriptors fem tots els papers de l'auca...
Publica un comentari a l'entrada